Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8 sobre 10
Una obra de teatre a Barcelona inspirada en el film de Michael Powell: Watching Peeping Tom
Àlex Gorina és un pou de ciència pel que fa al cinema. Ens ho ha demostrat sovint. És un apassionat del tema i hi deu haver poques coses que no sàpiga. Poder gaudir d’una estona amb ell, mentre ens ofereix una classe magistral de cinema és un luxe que cal aprofitar.
Watching Peeping Tom podria ser una conferència d’Àlex Gorina sobre aquesta pel·lícula de Michael Powell. Però no només de la pel·lícula, també del propi director, en Michael Powell, del que ens explica com va arribar a ser cineasta, com va començar, on va aprendre, quines van ser les seves influències… ens ho explica tot. Amb moltíssims detalls. Ens ho explica a nosaltres i a la seva filla Alícia, interpretada per Alba Pujol. Les referències cinèfiles són contínues (Con faldas y a lo locoa, Le chien Andalou, Hiroshima mon amour, La màquina del tiempo, Los pájaros…). Àlex Gorina ens parla de llocs que ja coneixem i ens n’ensenya de nous.
A nosaltres, que no hi som, i a l’Alícia, que l’escolta atentament… o ho sembla, perquè de vegades es mou i va improvisant actuacions, moviments de càmara, canvis de lloc… mentre el seu pare no deixa de parlar. Aleshores entren en un altre nivell de relació. Ja no són un expert en cinema i una directora de teatre preparant una conferència o una acció teatral (“t’ho compro!” admet l’Àlex Gorina, al final)… són un pare i una filla en un diàleg planer, familiar, on surten les avinences i les desavinences creades en anys de convivència.
La representació d’aquesta obra de teatre ja ha començat quan el públic entra i, en un bucle temporal, es reprèn quan Alícia proposa començar la representació abans que el públic entri… tornem enrere en el temps. Com si fóssim en una obra de HG Wells.
Álex Gorina insisteix molt en la mirada del director. La mirada de l’espectador. La mirada dels intèrprets. Un món que gira com un sistema planetari al voltant d’allò que es filma. Un món mòbil enfront d’un món immobil, el teatre. “Faig teatre per culpa del meu pare” “Per culpa?”… dos visions del món diferents que volen trobar-se i busquen un punt de coincidència per començar un projecte nou. I Peeping Tom i Michael Powell semblen ser un bon punt de partida. O no.
Els espectadors acabem sentint-nos els voyeurs que descriu Àlex Gorina. Som aquells que miren. Només miren. No fan res més. Ell és un voyeur de pel·lícules. Alícia també és una voyeur… observa el món que l’envolta i el vol convertir en teatre. Nosaltres som els voyeurs que ho observem tot. I no fem res. Bé, sí, fem molletes de pa… però això ja us ho trobareu quan hi aneu. Molletes de pa, com en el conte de Hansel i Gretel, que no duen enlloc. Al conte, els ocells es mengen les molles. A Watching Peeping Tom, això és impossible que passi. L’ocell hi és. Però no pot menjar.
Un espectacle de Barcelona que no comença i que tampoc no acaba. Un bucle interminable en el temps que sempre recomença.
L’espai amb una taula gran plena de llibres i pel·lícules en DVD, una taula de planxar amb un projector enfocat a una pantalla, una càmara que grava tot el que passa en escena i ho projecta a la pantalla, i dos focus. No cal més. La càmara crearà jocs subtils de relació i conversa entre l’Àlex Gorina i l’Alícia. Uns pegats als ulls que enceguen Alícia, justament quan l’Àlex Gorina ens parla de la importància de saber mirar, i saber mirar més enllà, veure la pel·lícula i veure el director rere la càmara. Veure més enllà del que ens ensenyen els fotogrames.
El 5 d’abril es projectarà Peeping Tom als cinemes Boliche. Aquells que hagin pogut gaudir d’aquesta obra, segur que veuran la pel·lícula amb uns altres ulls.
Watching Peeping Tom és un experiment teatral... una conferència, voldria l’Àlex Gorina, una acció teatral, vol l’Alícia… que funciona molt bé.
