Crítica: Commedia in Fretta

Nota: 8 sobre 10

Poques vegades una obra de Shakespeare s’ha muntat amb tanta rapidesa, diligència i destresa – suposo que heu notat el to irònic, no? – com ho fan els actors de la companyia La Bussola a la “Commedia in Fretta” que es representa a la Sala Fènix.

La Bussola és una companyia internacional, creada el 2016, especialitzada en Commedia dell’Arte. Aquest gènere, nascut a Itàlia al voltant del 1600, va ser el primer a ser representat per artistes que vivien de l“art”, és a dir del seu ofici. Eren actors professionals, amb formació tècnica en diferents camps com l’acrobàcia, la música, la mímica, la coreografia, etc. També es caracteritzava per la presència de personatges arquetípics i tipificats.

“Commedia in Fretta” és una paròdia del teatre i, per extensió, de la societat de l’època

Aquesta companyia, integrada per sis actors de diferents nacionalitats (França, Itàlia, Suïssa, Xile i Espanya), pretén recuperar el gènere en què es va basar l’obra de grans dramaturgs com Molière i Shakespeare i que ha tingut una gran influència posterior.

Durant la seva primera gira internacional han estat a Barcelona només quatre dies. És una llàstima que s’hi hagin estat tan poc perquè “Commedia in Fretta” és un espectacle fresc, natural, espontani, dinàmic i molt divertit. Esperem que tornin aviat i ens facin passar de nou una bona estona.

La trama de l’obra no és gaire complicada i força previsible. El marquès, en representació del Rei, exigeix a Molière i la seva peculiar companyia de teatre que muntin un espectacle basat en un dels textos d’un tal Shakespeare (aleshores, un desconegut). El problema és que la funció ha de ser aquella mateixa nit i tot està per fer, evidentment.

Entre tots trien l’obra – Romeo y Julieta – i reparteixen els papers d’acord amb uns criteris força arbitraris. A partir d’aquest moment, els sis actors concentren els seus esforços a muntar l’espectacle i satisfer la petició del marquès que segueix d’aprop el muntatge. Com us podeu imaginar, els passa de tot i més.

El nom de l’obra “Commedia in Fretta” (“Una comèdia urgent”) respon amb fidelitat al seu argument. Tot són presses, corredisses i divertidíssims despropòsits, en un no parar de riure durant poc més d’una hora. Els gags i les rialles del públic són constants. Podríem caure en l’error de pensar que és producte de la improvisació –  les peces “originals” de la commedia dell’Arte s’anaven construint mentre es representaven al carrer -però res més lluny de la realitat perquè aquí tot està estudiat al detall.

Els protagonistes són una mica plans, com si estiguessis dibuixats només en dues dimensions. Gairebé com caricatures d’ells mateixos. Alguns es basen en personatges propis de la commedia dell’Arte com l’enamorat, l’enamorada, el servent,… i d’altres són més moderns.

Molière (Piergiorgio Sperduti), amb la cara pintada de blanc, intenta organitzar la seva esbojarrada troupe que sembla un galliner; l’amanerat Romeo (Samuel Droguett) preferiria fer de Julieta; la rossa i bleda cantant (Annina Gieré) s’identifica plenament amb el conegut tòpic de “las rubias son tontas” però canta esplèndidament; l’exuberant i coqueta Julieta (Núria Espinosa), amb un generós escot, és l’amant del Rei; l’apuntador (Felipe Jaroba)  pretén les dues dones mentre toca la guitarra; el crèdul marquès (Fréderic Rey) a qui els actors prenen el pèl contínuament i que festeja la dolça cantant.

El vestuari de l’època, el pentinat i les perruques, les expressions facials, els gestos i les postures corporals dels actors afegeixen informació addicional sobre els personatges i els acaben de perfilar fent-los menys plans. Es recuperen les característiques màscares, que només usen els homes i que expressen els trets psicològics o l’estat anímic d’aquells que les porten.

commedia-fretta

La música també és una peça important, fins al punt d’afegir amb calçador dins l’obra de Shakespeare la cantant d’òpera i compositora Annina Gieré que ho fa francament bé.

El ritme és ràpid, àgil i fluid. Els actors es mouen contínuament amunt i avall. De vegades s’agrupen i queden immobilitzats durant uns instants per reprendre l’acció de seguida. Sovint apareixen i desapareixen darrere la cortina: un dels pocs elements presents al petit escenari de la Sala Fènix. L’obra hauria guanyat vistositat amb un espai escènic més gran.

“Commedia in Fretta” és una obra de conjunt en què els actors, a més de representar el seu paper, assumeixen diferents rols: Núria Espinosa és la directora, Annina Gieré és la directora musical i Piergiorgio Sperduti s’ha encarregat de l’adaptació del text. Cadascun dels actors aporta la seva pròpia mirada, d’acord amb la seva procedència cultural. Aquest fet dóna valor afegit a l’obra. Ens parlen en diferents idiomes (italià, francès, castellà, alemany, català), com en una Torre de Babel, sense que se’ns faci estrany. Tenim la sensació que tot està permès si això ens fa riure i barrejar idiomes és un recurs expressiu més.

Es podria dir que “Commedia in Fretta” és una paròdia del teatre i, per extensió, de la societat de l’època en general. A través d’ella observem les diferències socials entre els nobles (el marquès) i els plebeus (la companyia), la manca de prestigi de l’ofici d’autor i actor, els freqüents embolics amorosos dins la Cort, l’ambigüitat sexual dels homes que solien representar papers femenins, etc.

Com deia a l’inici, és una pena que només hagin estat quatre dies a Barcelona. Sovint oblidem que obres com aquesta són l’antecedent del teatre tal com el concebem actualment. De vegades és bo aturar-se, fer una mirada enrere, tornar a les arrels i recuperar allò que potser s’ha quedat pel camí com, per exemple, la naturalitat que cada dia costa més de trobar.

  • Dades tècniques de Commedia in Fretta
  • Espai: Sala Fènix
    Producció: Cia La Bussola
  • Intèrprets:
    Annina Gieré
    Núria Espinosa
    Frédéric Rey
    Samuel Droguett
    Piergiorgio Sperduti
    Felipe Jaroba
  • Direcció: Núria Espinosa
  • Direcció musical: Annina Gieré
  • Adaptació text: Piergiorgio Sperduti

 

Te interesará:

El Sevilla ens va fer riure, fins i tot vestit de ... Nota: 6 sobre 10 Dissabte passat vam anar a veure "El Sevilla", i ho diem així perquè tot i que el títol era "Reflexiones de un hombre lengua" i prome...
Crítica: Victoria Crítica de Nicolás Larruy Nota: 10 sobre 10 Una barberia. Un lloc de trobada i un lloc de pas. Aquest és l’escenari principal de Victòria. I també ho ...
9 Mentiras sobre la verdad Nota 6 sobre 10 La crisis de una mujer de mediana edad y mentirosa compulsiva es el tema que aborda este monólogo ácido que se presenta en el Teatro L...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *