Crítica: El profesor Bernhardi

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 10 sobre 10

Arriba una obra de teatre a Barcelona, concretament al TNC, que investiga sobre els inicis de la filosofia nazi: El profesor Bernhardi.

En un hospital, el Professor Bernhardi impedeix que un mossèn doni la extremunció a una dona que s’està morint perquè la dona, després d’un tractament pal·liatiu, està en un estat d’eufòria i està convençuda de què viurà. “És el meu deure procurar als meus malalts una mort feliç”, diu el Professor Bernhardi. “També és el meu deure (donar l’extremunció)”, respon el mossèn. “Vostè volia complir amb el seu deure, jo també”, afegeix el Professor Bernhardi. Aquest incident desemboca en un seguit de maniobres estratègiques, polítiques, religioses que es van entrellaçant i creant una situació insostenible que prendrà el Professor Bernhardi com a responsable de tot.

A l’hospital, reflex de la societat on està ubicat, comencen a notar-se els atacs i contraatacs entre jueus i cristians. El joc de poder entre ambdós grups es va fent més palès, tot i que el Professor Bernhardi intenta que no li afecti o intenta creure que no l’afecta. Ell és jueu. El grup de metges en què es mou és jueu… al final, és un lobby contra un altre. Els agradi o no. Al Parlament, el món polític també hi fica cullerada. El que era un incident sense importància, es converteix en un delicte major. Tothom en vol treure profit. Tothom vol escombrar cap a casa i aconseguir un objectiu.

teatro barcelona

I, per damunt de tots, el Ministre de Culte i Educació, un personatge que es mou entre una antiga amistat amb el Professor Bernhardi i els seus interessos polítics. Un personatge que es mou entre dues aigües (o tres o quatre…) “A les cases de Déu es curen malalts que nosaltres som impotents i no podem curar”, li diu el Professor Flint, ara Ministre, al Professor Bernhardi. “La política ens importa a tots!”, exclama el Professor Flint, perquè és conscient de què, fins i tot l’acte més petit és determinant. Tant ell com el mossèn creuen que defenen un bé major, per damunt d’actes menors. “En la vida pública no compta l’agraïment, sinó la bona administració”, explica el Ministre. “Per damunt la paraula donada, hi ha no perdre de vista l’objectiu”. També hi apareix la premsa. Una premsa que aprofita l’incident per vendre més diaris. Per vendre’s al moviment més poderós. Una premsa que es converteix en portantveu dels grups que comencen a ser influents… i que retorna al Professor Bernhardi quan creu que en pot treure un profit.

“Vostè creu que el poble està prou madur o estarà prou madur per viure sense religió?”, pregunta el Ministre de Culte i Educació al Professor Berhnardi. “Si sempre féssim allò que és just […] ens trobaríem a la presó abans de sopar”, remata el Conseller Winkler, ajudant del Ministre i trepa en potència.

teatro barcelona

A aquesta obra de teatre ens trobem amb un escenari asèptic, molt blanc i lluminós, amb mobles molt impersonals. Un escenari que recorda un laboratori, fred, auster. No hi ha res que hi sobri. L’escenari, dominat pel blanc i amb algun toc fosc, podria semblar un tauler d’escacs, on els personatges juguen la seva partida… alguns sense ser conscients de què són peons en un joc que els supera i que és més gran del que perceben. “No tinc ganes de fer el paper d’heroi a cap preu”, demana el Professor Bernhardi.

Un escenari dominat per un cub transparent que fa que l’escenari de la Sala Gran quedi reduït. Els actors es mouen davant del cub. A la primera escena, el cub és zona de trànsit, però després, de mica en mica, es va omplint de fum. Un fum que, de bon començament, no es detecta, però que acaba essent molt espès. Com una metàfora de les ideologies que, sense adonar-nos, ens van modulant els pensaments. O com un recordatori de les càmeres de gas, cubicles tancats on els jueus i tot el que representaven eren gasejats. Una L’equip mèdic jueu i Oskar Bernhardi es tanquen dins el cubicle ple de fum, mentre Oskar Bernhardi toca un piano que hi ha dins. Tot el que és jueu, a la càmera de gas. Ells en surten. Però, al final, ens queda el dubte de si el Professor Bernhardi ho arriba a fer.

profesor bernhardi tnc

El tracte entre els personatges és molt asèptic. Tots són extremadament educats, tots cordialment freds. “Estimat col·lega… estimat col·lega… estimat col·lega…”, i és evident que d’estimació no n’hi ha gens. Són frases fetes que, sota una amabilitat i una educació exquisides, no poden dissimular l’antagonisme. La falsedat i l’ hipocresia encara es fan més paleses.. Els gestos, la veu, la distància entre els personatges no enganyen… són antagonistes i tenen molt clares les seves postures. I no hi ha intenció d’atansar-se.

Un espectacle on el llenguatge és acurat i incisiu “si li donés les gràcies per dir la veritat sota jurament, tindria por d’ofendre’l” “així ha estat Déu qui l’ha fet emmudir? Cal dir que el seu Déu li posa les coses ben fàcils!”, li etziba el Professor Bernhardi al Mossèn. La ironia i el sarcasme intel·ligent són presents en tot el text. És una batalla dialèctica amb fletxes enverinades que, des de fora, sembla una batalla de flors.

profesor bernhardi

El vestuari, molt ben triat: tots són metges de prestigi i vesteixen segons el seu nivell. Amb vestits ben tallats, americanes i corbates, tots de colors neutres. Bates blanques immaculades quan són a l’hospital. Un món que cau lluny de l’exterior. Uns homes que, malgrat que tracten amb gent de tota mena, estan a un altre nivell. I es veu. La il·luminació molt blanca, crua, com en un laboratori, encara feia més fred l’ambient de l’escenari. El so ballava una mica. En alguns moments, el so començava baix i anava pujant com una onada mentre els actors s’atansaven al centre de l’escenari.

Tots els actors d’aquesta obra de teatre són excel·lents. Tots. Des dels que una intervenció petita, als que porten el pes de l’obra. Lluís Homar, Pep Cruz, Joan Negrié, Albert Pérez, Roser Casamajor, Rubén de Eguía, Guillem Gefaell, Sílva Ricart, Jordi Andújar, Albert Prat, Oriol Genís, Jacob Torres… i Manel Barceló, el gran titellaire que es mou per damunt de tots. Un personatge que sempre està per damunt de tots, com l’oli damunt l’aigua.

El Professor Bernhardi dóna nom a l’obra, el Ministre Dr. Flint, hauria de ser el subtítol.

espectaculos barcelona


 

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *