Crítica: L’últim acte – Teatre Goya

Crítica: L’últim acte – Teatre Goya
2.9 (57.5%) 8 votes

Nota: 8 sobre 10

Després d’assistir a un homenatge a la seva carrera, un actor es desperta als camerinos del teatre sol i begut. Tothom ha marxat, la soledat i les emocions a flor de pell son el marc perfecte per a que tres ànimes facin aparició i el portin de la mà a fer un viatge a través de la seva pròpia vida i el significat de la mateixa.

Així és com comença “L´últim acte”, una obra que parla sobre la feina de l’actor i que ho fa, ni més ni menys, que recolzant-se en textos d’Anton Txékhov.

L’últim acte, una obra amb una posada en escena elegant

La posada en escena és elegant i molt teatral. El vestuari, personalment, em sembla una delícia. La estètica de les ànimes fa equilibris entre el rococó i la decadència, tot escollit d’una manera encertada i acabat d’engalanar amb un maquillatge que afina les diferents personalitats de les tres aparicions femenines.

Destacar que el fet que l’escenari giratori sigui mogut pel mateix actor i actrius ajuda en el fet de contextualitzar-se dins del funcionament teatral. De la mateixa manera que la música i efectes de sons en directe.

La valentia de parlar de la interpretació

Resulta ben agosarat parlar de la feina de la interpretació tot interpretant-la. Fer la reflexió del que implica donar la teva vida al teatre, el que penses del públic, allò que vas deixar de banda. Tot plegat és el que fa el personatge d’en Francesc Orella que, tot recordant diferents escenes teatrals que ha interpretat, fa un recorregut per alguns punts importants de la seva vida.

És cert que potser la reflexió sobre la soledat es fa una mica redundant al llarg de l’obra, però l’ús dels textos de Txékhov està molt ben trobat i la relació que en fa amb el que es reflexiona és encertat.

Grans interpretacions a L’últim acte

El més destacable  de L’Últim Acte son les interpretacions, dinàmiques i divertides durant les representacions d’escenes teatrals, solemnes i delicades durant les reflexions. En Carles Alfaro defensa amb seguretat la desorientació del personatge principal, i després fa uns canvis de personatges divertits i ben definits.

La Nina, la Cristina Plazas i la Bárbara Granados han creat un equip d’ànimes indivisible. La sincronització durant l’obra és patent i es solidifica cada cop que ens amenitzen amb alguna cançó. Son les que donen peu a la reflexió, les que ens interpel·len tot afirmant: “Del camerino de les ànimes venim i a l’escenari del teatre pugem. I entre ombres revivim personatges que vam ser.”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *