Crítica: Pep Ramis. The Mountain, the Truth, and the Paradise

Crítica: Pep Ramis. The Mountain, the Truth, and the Paradise
¡Puntúame!

Nota 10 sobre 10

De vegades, les coses més importants del món solen ser les més senzilles. Aquest seria el substrat d’on parteix, The Mountain, the Truth, and the Paradise, que vam poder veure al Mercat de les Flors de Barcelona. L’aparent senzillesa de les coses que ens semblen quotidianes, i que no som capaços de veure de vegades a simple vista, és el leitmotiv que s’anirà repetint al llarg d’aquest muntatge.

El ballarí, coreògraf i director escènic, Pep Ramis, és l’altre part de la companyia Mal Pelo, que comparteix amb la María Muñoz, fa vint-i-nou anys. En els darrers anys, han creat espectacles com, L’esperança de vida d’una llebre, El cinquè hivern i 7 lunas, i sempre han estat a favor d’experimentar amb la creació de nous llenguatges artístics i amb la integració de diferents disciplines a les seves creacions.

Això queda palès, a The Mountain, the Truth, and the Paradise, on Pep Ramis dibuixa, canta, balla, i expressa els seus sentiments a travès de la ironia, o la narració d’un conte, i inclús s’apropa al món del circ.

La maduresa com a moment de reflexió vital a The Mountain, the Truth, and the Paradise

Aquesta proposta en solitari, té tots els matisos que comporten l’arribar a una maduresa amb consciència, amb una edat de cinquanta anys, en que el mateix artista, reflexiona sobre els temes que li semblen importants, que es centren en reflexions sobre la vida i sobre els laberints personals, que cada persona crea i comparteix.

Mitjançant el recurs del conte, ens narra una història aparentment molt senzilla, però que té una profunda càrrega filosòfica, i que l’aboca conseqüentment, a fer-se preguntes existencials.

El dinamisme i els canvis de ritme sobre un escenari nu

L’escenografia té un paper protagonista, per la senzillesa de l’escenari nu, només vestit per un terra pintat amb una pols blanca, amb que l’artista anirà impregnant-se al ballar. La música, és també variada, clàssica, o més tribal, segons el moment. Els canvis de ritme, son constants i fan que la peça sigui molt dinàmica, passa de l’aparent calma, a l’acció trepidant, sense perdre el fil del relat, que es fa en diferents idiomes: anglès, italià, català, etc.

La reflexió vital i el sentit de l’humor, es donen la mà en aquesta proposta personal, on Pep Ramis, treu tot el suc a la seva experiència artística, i convida als espectadors a trobar el seu propi camí, les seves pròpies petjades, i el seu propi paradís personal.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *