Crítica: El Poema de Guilgamesh, Rei d’Uruk – GREC 2018

Crítica: El Poema de Guilgamesh, Rei d’Uruk – GREC 2018
¡Puntúame!

Nota 6,5 sobre 10

Amb un poema èpic que té una antiguitat de més de quatre mil anys, El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, es va obrir com cada any, a la ciutat de Barcelona el Festival Grec de 2018.

El Guilgamesh, és un viatge virtual als inicis de la civilització humana, ja que es considera l’obra literària més antiga de la humanitat. Va ser trobada escrita en fragments de tauletes de fang, a un lloc que actualment forma part de l’Iraq, entre els rius Tigris i Eufrates.

Guilgamesh, un text de la mitologia sumèria

El text, ens narra les peripècies d’un rei fill dels déus, en Guilgamesh, tirà de la ciutat d’Uruk. La mitologia sumèria ens el descriu com un gegant implacable i dèspota amb el seu poble. Els mateixos habitants d’Uruk demanaran als déus que els enviï un rival digne de derrotar al malvat rei. El déus creen a Enkidu, un altre gegant salvatge, capaç de doblegar i vèncer al propi Guilgamesh. En comptes d’això, i perseguint aventures, els dos gegants es faran amics. La seva amistat però, quedarà truncada per la mort del propi Enkidu, degut a una revenga de la deessa Ishtar.

Guilgamesh, s’enfonsa en una etapa de tristor per la mort del seu amic, i per la certesa de la seva pròpia mort, com a mortal que és, malgrat ésser fill dels déus, i empren un camí per trobar-se amb el savi Utnapishtim, l’únic home que va sobreviure al Diluvi Universal. La trobada amb aquest vell savi immortal, el portarà a una reflexió profunda sobre sí mateix, i sobre el sentit de la vida, marcant la tornada cap a la seva ciutat d’origen, Uruk.

Una narració en forma de conte: l’aposta d’Oriol Broggi

La narració, explicada a la manera d’un conte, és una de les claus d’aquesta arriscada proposta d’Oriol Broggi, director de La Perla 29. Els protagonistes, seran tots els actors i tots aniran narrat la història de manera coral, com es feia a la Grècia Clàssica. Destaquen els cinc actors principals: Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert y Ernest Villegas, però també Lluís Soler, que excel·leix en el paper del savi Utnapishtim, el vell que va sobreviure al diluvi.

L’escenografia, molt austera, estarà formada per un terra de sorra i unes canyes que aniran movent els actors, inclús llençant sorra cap a fora de l’escenari, cosa que va molestar al public afectat per aquesta “tempesta” inesperada. En canvi, com a teló de fons, els vídeos que figuren la mar mediterrània, seran bastant agradables visualment, alhora que refrescants.

Guilgamesh, una obra amb un ritme lent

El ritme de l’obra però, és bastant lent, degut en part al recurs de la reiteració de paraules, tant pròpia de les rondalles i de les narracions orals. El llenguatge utilitzat pels actors, malgrat és bastant planer, queda eclipsat per una aproximació un tant cerimonial, que fa que ens sí mateixa, tota l’obra ens recordi a un ritual religiós.

Malgrat les bones interpretacions dels actors, trobem a faltar l’impuls terrenal, que aproximi o faci rebutjar al tirà per part dels espectadors, que ens faci comprendre els seus problemes, les seves lluites i la seva època. Ens manca aquesta relació propera, on l’espectador s’endinsa a l’obra. Ens sobra rigidesa, i ens transmet en canvi, certa llunyania i fredor.

Estèticament, la fredor també es fa palesa en l’austeritat de l’escenografia, i en el vestuari dels actors, amb vestits sobris i monocromàtics. L’única concessió a un cert barroquisme escènic, es fa cap al final, amb l’entrada d’un cavall que farà un tomb per l’escenari, que no te cap sentit narratiu i que vàrem trobar bastant fora de lloc.

Una bona selecció musical a càrrec de Yannis Papaioannou

La música, composta per sons de guitarres d’estil grec i d’arrels mediterrànies, a càrrec del compositor grec Yannis Papaioannou, ens embolcallarà i ens transportarà durant les dues hores que va durar la funció, i serà el que destaquem més positivament. Els músics, situats sobre una estora oriental en un cantó de l’escenari, acompanyaran tota l’obra i faran alguns dels efectes sonors.

L’estil gairebé monacal que desprenia aquesta proposta, no va desmerèixer la bellesa del conjunt i del propi entorn del Teatre Grec de Barcelona, situat a la muntanya de Montjuïc, juntament amb l’excel·lent treball dels músics i dels actors, molts d’ells coneguts i estimats pel public, que va aplaudir força entusiasmat, aquesta obra inaugural del Festival Grec, en la seva edició número 42.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *