Crítica: L’habitació del nen – Almeria Teatre

Nota: 7,5 sobre 10

Hi ha moments que no s’haurien de viure mai i enfrontar-se a la possible mort d’un fill és sens dubte un d’ells. Un dels nostres pitjors malsons.

Un pare (Santi Ricart) i una mare (Savina Figueras) esperen amb il·lusió celebrar l’aniversari del seu fill (Guifré Bagués) que farà nou anys. Somien comprar un pis nou, just davant de casa, perquè esperem un altre fill. De sobte, un inesperat accident destrueix la seva felicitat. Què ha passat? No ho sabem del cert. Tot sembla indicar que el nen és mort però les versions de pare i mare no coincideixen, són oposades. Com pot ser que no estiguin d’acord davant d’un fet com aquest?

L’habitació del nen, una obra basada en el text de Benet i Jornet, arriba ara a l’Almeria Teatre

“L’habitació del nen” planteja les diferents postures que es poden adoptar davant la mort d’un ésser estimat. Aquesta obra de teatre, basada en el text de Josep Maria Benet i Jornet i que ja es va estrenar el 2003, està dirigida per Victor Alvaro i produïda per la Companyia Gataro.

Sense saber quin és l’estat del nen, assistim a les baralles i l’intercanvi de retrets dels pares. La tensió i el distanciament entre ells és més gran a mesura que avança l’obra. Els dos amaguen un profund sentiment de culpabilitat que només poden apaivagar distorsionant la realitat, a mode de mecanisme de defensa. En un moment de l’obra, mentre discuteixen asseguts al voltant de la petita taula del seu fill, es pregunten: “A què juguem?” Tan de bo fos un joc però malauradament no ho és.

Pare i mare reflecteixen amb paraules i actituds dues maneres d’encarar la tragèdia (i, de fet, la vida): amb optimisme o pessimisme. Ell no en té cap mena de dubte: el nen és viu, repeteix sovint. No pot ser d’una altra manera, en l’últim moment el vam poder salvar. Ella, en canvi, està convençuda que el nen és mort. Ja ha començat el procés de dol i no entén per què el seu marit s’entesta a viure una il·lusió que li fa mal. Quin dels dos té raó? Algun d’ells s’ha tornat boig? (està clar que no us ho diré).

habitacio-nen2

Santi Ricart i Savina Figueres interpreten els personatges de forma més que convincent, amb registres interpretatius adaptats a la posició vital que defensen: com la nit i el dia. El pare, alegre i content perquè tot ha passat, ple d’il·lusió i esperances, amb llum als ulls. Dels dos, és l’únic que veu i parla amb el nen. La mare, abatuda i silent, guarda amb resignació la roba del seu fill en una bossa perquè algú l’aprofiti.

El fet que els pares no tinguin nom propi els converteix en personatges universals i s’insinua la idea que tots ens podem trobar algun dia en aquesta situació. Per això, se’ns encongeix el cor de veure’ls i empatitzem amb els seus sentiments desitjant que aquest moment no arribi mai.

Potser per afegir un toc d’irrealitat, només veiem el nen en el vídeo projectat a escena, amb escenes quotidianes prèvies a l’accident. Aquest recurs – que d’entrada pot semblar interessant – planteja alguns problemes tècnics en la seva execució. Les imatges que es visualitzen sobre els mobles no es veuen amb nitidesa i de vegades el so no és prou audible o ens arriba distorsionat.

L’espai on es desenvolupa la trama – l’habitació del nen, com el títol de l’obra – és un món tancat i claustrofòbic on el temps s’ha aturat. Els rellotges han desaparegut i no se sap on són. Curiosament tot passa a les tretze, hora inexistent i fora de la realitat, com si estiguéssim en una dimensió paral·lela. En aquest microcosmos no hi intervé ningú més (només ells dos i la imatge del nen), com si expressament s’hagués eliminat qualsevol element extern capaç d’objectivitzar la situació.

Els no gaire ben resolts efectes audiovisuals no ajuden a fer justícia a la bona interpretació de Santi Ricart i Savina Figueres que amb les seves paraules, gestos i actituds són capaços de mantenir el suspens durant tota la funció i fer-nos estar amb l’ai al cor. Com en una mena de thriller més emocional que psicològic. Ells pateixen la incertesa davant la possible mort d’un fill i nosaltres patim amb ells. Amb la seva actuació compleixen una de les funcions bàsiques de l’ofici d’actor: fer que el públic visqui en primera persona el que passa dalt l’escenari.

És possible que si aneu a prendre una cervesa (o el que sigui) després de la funció, no us poseu d’acord sobre el final perquè es presta a múltiples lectures. Què va passar realment? El nen és viu o mort? Què significa l’escena final? La resposta és oberta i per tant cadascú pot triar la que li agradi més.

espectaculos barcelona

Te interesará:

Crítica: Gente Bien – La Cubana Nota 7 sobre 10 Somos admiradores de la Cubana desde hace mucho tiempo, cuando paseaban su pasacalles por las fiestas del barrio de Gràcia, así que fu...
Michel Legrand Trio al Palau Michel Legrand és un d'aquests grans desconeguts que, en realitat, coneixem molt més del que ens pensem. És el que comporta formar part del ventall d'...
Los contundentes versos de Kate Tempest llegan a B... La joven rapera y poetisa británica Kate Tempest vuelve a Barcelona el martes 8 de Noviembre para presentar en la Sala Apolo de Barcelona  las cancion...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *