Crítica: La cantata del cafè de Bach

Nota: 10 sobre 10

J. S. Bach va escriure la Cantata del Cafè per ridiculitzar la nova moda de beure cafè a totes hores. Una de les seves filles també hi estava molt aficionada. I amb aquests elements es va llançar a compondre un divertiment lleuger i alegre, un divertiment que ens allunya la imatge que tenim de Bach, amb un posat malcarat i ens mostra una faceta enginyosa i riallera.

Quim Lecina, es va convertir en Christian Friedrich Henrici, (conegut com a Picander), el narrador. L’amic de Bach a qui componia alguns textos, com el de la Cantata del Cafè… i també el de la Passió Segons Sant Mateu! Un amic amb qui passava estones al cafè Zimmerman.

Una proposta molt original que podem veure a El Maldà

Amb un text molt acurat, creació de Miquel Desclot, ens introdueix primer en la cantata Els dubtes d’Hèrcules, també plena d’ironia i bon humor. Una cantata on Bach va voler introduir efectes especials. Elionor Martínez i Julieta Viñas ens interpreten alguna part d’aquesta cantata, amb l’efecte de l’eco que li va voler donar Bach. Després s’hi afegeix Henning Jendritza.

I un cop en Picander ja ens ha posat en situació, i ja sabem que Bach també era un home amb un sentit de l’humor molt gran, ens presenta La Cantata del Cafè. Picander ens llegeix el text en català, en una versificació exquisida que no distorsiona gens el text original alemany, mentre Elionor Martínez (Lieschen), Henning Jendritza (narrador) i Vincent de Soomer (pare), interpreten la cantata.

El muntatge té un ritme molt àgil. Les intervencions de Picander són la introducció de cadascuna de les parts de la cantata… alguns cops recitades sense música de fons, d’altres, aprofitant l’inici de la peça… i en algun moment, sentim alhora la cantata i la traducció, com un recitatiu a tres veus.

cantata-cafe-bach-malda

Elionor Martínez, Julieta Viñas, Henning Jendritza i Vincent de Soomer canten amb molta soltesa, sense impostar la veu, sense falsets, amb un gran domini del to, del temps. Un planter jove de cantants de gran qualitat que va estar acompanyat per Daniel Ramírez (oboè), Clara Creus (traverso), Adriana Alcaide (violí), Nuno Mendes (violí), Núria Pujolràs (viola), Oriol Aymat (cello) i Daniel Tarrida (clavecí). Un grup de músics que ens van delectar amb la seva inteprertació.

Una vetllada íntima, en un espai reduït que ens feia sentir afortunats de poder gaudir d’aquell moment musical de tanta qualitat. Un luxe en tots els sentits.

El públic va fruir de la Cantata del Cafè, i del cafè a què ens van convidar (com pertocava)… però també veient que els músics i els cantants s’ho estaven passant molt bé durant la interpretació. Tothom va sortir amb un somriure a la cara.

Te interesará:

Crítica: Llegué para irme Nota: 6.5 sobre 10 Llegué para irme es un espectáculo de clown. De principio a fin. Con un argumento en el fondo que nos habla del estrés, de la vida ...
Crítica: Zoo de vidre – T. Akadèmia Nota: 8 sobre 10 Viure d’esperances i falses il·lusions ens torna fràgils, trencadissos com el vidre. Així són els personatges de "El zoo de vidre" qu...
Tortugues, la desacceleració de les partícules Nota: 7.5 sobre 10 Fuimos a ver la obra de teatro Tortugues en el Teatro Club Capitol de Barcelona y, aunque nos sorprendió con un guión inesperado d...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *