Crítica: La reina de la bellesa de Leenane – LaPerla29

Crítica: La reina de la bellesa de Leenane – LaPerla29
5 (100%) 1 vote

Nota: 10 sobre 10

La Perla 29, sota la direcció de Julio Manrique, ens presenta un text que té ressons d’aquella Dansa d’Agost de fa un parell d’anys. Un poble perdut a Irlanda. Una família un pèl peculiar. Un món opressiu. En aquest cas, ens trobem la Mag Folan i la Maureen Folan, mare i filla, que viuen en una casa als afores de Leenane… un poblet irlandès d’on tothom que pot en marxa per construir-se un futur que allà no hi té cabuda.

La Mag i la Maureen tenen una relació tibant, plena de retrets, de desenganys, de ràbia… les dues voldrien una vida diferent que no poden tenir, i s’ho fan pagar l’una a l’altra. Tot canvia quan apareix en Pato Dooley… un home que, fa anys, havia estat pretendent de la Maureen. En Pato i el seu germà, Ray, provocaran un trasbals en les vides de les dues dones. Un trasbals de conseqüències inesperades.

La reina de la bellesa de Leenane arriba a la Biblioteca de Catalunya

La reina de la bellesa de Leenane és un text que permet el lluïment de les dones que interpretent la Mag i la Maureen. La Marta Marcó i la Marissa Jossa s’hi llueixen. No són només les paraules que es diuen, és com se les diuen, els seus gestos, les mirades. En cap moment abaixen la guàrdia. Són dues dones enfrontades per aconseguir un futur millor. I cadascuna té una visió molt diferent de com ha de ser. El drama està servit.

“Deu ser per culpa del Pato Dooley que estàs tan antipàtica.”

I els dos homes, que podrien quedar com a personatges secundaris, també es llueixen. L’Ernest Villegas fa un Pato Dooley angoixat, adolorit, amb una mica d’espurna d’esperança a la que s’arrapa per poder seguir endavant. I l’Enric Auquer crea un Ray Dooley ple de matisos que sorprèn a la Mag Folan, i també ens deixa astorats a nosaltres.

“Que vol guanyar el rècord del món de dir: És a les gallines, la Maureen?”

Una curada ambientació que recrea molt bé el drama

L’escenografia, oberta, és una cuina antiga, atrotinada, bruta. Un reflex de la vida que porten les dues dones, i de l’escarràs que és la Maureen. La pluja és un element més del muntatge. Una pluja intensa que cau i ho fa tot una mica borrós.

La música, amb cançons dels anys vuitanta i “The spinning Wheel” , de la Delia Murphy, creen un ambient sonor completa les escenes. La il·luminació fa que el pas de les hores i dels dies sigui fàcil de seguir. I que alguns moments quedin ressaltats enmig de la foscor que els envolta.

“Qui voldria veure Irlanda a la tele?”

El vestuari és acurat. La roba ens porta als anys vuitanta. Elles, sempre d’estar per casa, sense arreglar, de qualsevol manera… ells amb una roba més estudiada, com si volguessin donar una imatge.

“Quaranta lliures li ha costat aquest vestit tan esquifit? Aquest vestit és ben esquifit. I se’l deixa per aquí tirat?”

La Reina de la bellesa de Leenane és com una Ventafocs irlandesa. On la Maureen fa de Ventafocs, la Mag seria la seva madrastra dolenta; en Pato vindria a ser un príncep blau, i en Ray podria ser una fada despistada. Però és una Ventafocs agra. Aquí no hi ha ocellets que cantin ni ratolinets alegres. A Leenane l’agror ho envaeix tot.

La Perla29 ho torna a clavar amb aquest muntatge que fa que el text prengui una volada molt alta i poguem apreciar cadascuna de les seves frases. La direcció de Julio Manrique li ha sabut donar molta vida i ha omplert de matisos i de color aquest drama rural. Un muntatge que ens deixa amb els ulls clavats a escena des de les dues primeres frases:

“- Que t’has mullat, Maureen? – – És clar que m’he mullat.”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *