Crítica: Victoria

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 10 sobre 10

Una barberia. Un lloc de trobada i un lloc de pas. Aquest és l’escenari principal de Victòria. I també ho és l’escenari buit, despullat, negre, amb un micròfon.

A l’obra de teatre Victòria al TNC veiem uns personatges que són uns perdedors. Llevat del falangista, tots han perdut la guerra. Tots viuen enmig d’una posguerra que els ofega per tots costats. I malgrat tot, la gent sent que encara té el poder de canviar les coses. L’obra comença amb la vaga de tramvies de Barcelona, al 1951. Una demostració de força que va canviar les coses, sense violència. Una demostració de què la guerra s’havia perdut al front… però que la batalla no es donava per perduda.

Emma Vilarasau és la vídua. Vídua d’un barber, de qui hereta el negoci al Raval. Amb ella hi viu el seu cunyat, un home gran que sembla que viu als llimbs, encaterinat amb un hort d’on no hi brota mai res, que no sembla adonar-se del que hi ha al seu voltant. Comparteixen l’espai de la barberia una antiga cupletista, que ara es dedica a sargir roba per sobreviure i el seu fill, un aspirant a boxejador. Un falangista, amic de la família, és gairebé l’únic client de la barberia.

victoria tnc

Aquest és el nucli inicial de l’obra. Una mena de família recomposada on tots hi tenen un paper i on tothom calla. Les convereses són plenes de silencis, de coses que no es diuen, de pors.

Pere Arquillué és un mestre de la República, que no pot exercir perquè es va negar a passar per la depuració i jurar allò que no creia. Es presenta a la barberia per demanar el serveis de la vídua. La seva dona, malalta de poliomelitis, necessita d’algú que l’arregli de tant en tant. La vídua s’hi avè. Al capdavall, sense el marit, el barber, el negoci va molt de baixa. Els clients, quan es troben que el barber és ella, han deixat de venir. I cal omplir el plat cada dia. El mestre i la vídua acabaran fent negocis junts, amb llibres i fotografies prohibits. El falangista s’hi afegirà, exigint un suborn a la vídua.

Una cosa és l’amistat amb la família, una altra cosa és la lleialtat al govern i les autoritats… i una altra són els diners. Una societat que es movia amb tripijocs, suborns, xantatges, denúncies… por. Persones que han d’estar sempre en alerta pel que diuen en veu alta, per qui tenen a la vora que ho pugui escoltar i interpretar o mal interpretar. Tots hem de callar. Tothom té coses a amagar del seu passat que, en aquella societat asfixiant, representen una acusació, un delicte, un pecat.

victoria tnc

Mar Ulldemolins és una noia que va fugir a França i torna per ajudar un vell republicà a escriure un llibre, per explicar tot el que ha passat, aquí i a França. Perquè no s’oblidi res. Perquè s’ha de recordar. S’ha de saber. La vídua, que es troba entre el mestre i la noia, i el falangista i la ciutat en què viu, es troba amb què ha de triar. La guerra que es va perdre al front continua als menjadors de casa, amb petites batalles, amb petites victòries, amb petites heroïcitats… i amb grans heroïcitats de gent que ho va donar tot per allò en què creia. “Ha decidit matar-se abans que no la matessin. Ho trobo molt valent”.

A aquesta obra de teatre ens trobem amb una societat on tothom amagava allò que no convenia. On tots es posaven una careta i, al final, no se sabia en qui es podia confiar de veritat, perquè ningú no era el que semblava ser.

La vídua amaga els tripijocs, el cunyat amaga el seu passat; la cupletista amaga el seu col·laboracionisme; el noi amaga els seus ideals per un objcetiu, el seu objectiu; , el falangista amaga un passat incòmode; el mestre voldrà amagar i tapar el seu republicanisme. “Només vull viure tranquil”. Fins i tot, el mort, el barber, tenia un passat que ni la seva dona coneixia. És una qüestió de supervivència. “No puc dir que no tingui por, en tinc, i molta […] però hem de viure!” ens diu la vídua.

Les petites batalles del menjador. Petites victòries que es feien de portes endins i que anaven greixant un engranatge que la dictadura pensava que havia quedat destruït. La decisió de triar entre uns o altres. Entre participar o mirar cap a un altre costat, “tots mirem cap a un altre costat”. I malgrat tot, l’esperança en un futur diferent, un futur on les coses se sabran. Una aposta pel futura que fan la vídua, el mestre, el cunyat. Un futur on es podrà saber la veritat del que va passar. Un futur on no caldrà callar.

victoria tnc

Un escenari molt ben muntat, amb una barberia antiga, ben equipada, que fa “olor de Floïd i de caramels d’anís”. Una barberia a peu de carrer, amb rebotiga, amb la vivenda incorporada, com tants negocis familiars. Plena d’estampes i imatges religioses. Una barberia que desapareix per deixar l’espai buit. Un escenari negre que serà tanatori, presó, carrer, un lloc indeterminat, un hort… L’escenografia és molt acurada. L’ambientació és excepcional. I els detalls són importants. Emma Vilarasau agafa la navalla de barber com cal. Algú s’ha pres la molèstia d’ensenyar-li a fer-ho. Potser sembla un detall sense importància, però no ho és. En una obra on no hi ha grans esdeveniments, els detalls i els petits gestos s’han cuidat molt.

El vestuari i la caracterització estan molt ben fets. Els vestits, d’època, juntament amb els pentinats, ens situen en un moment molt determinat de la nostra història. Molt cuidat. Els jocs de llums, que segueixen les escenes i deixen espais de l’escenari en penombra o a fosques, que ens obliguen a mirar, que ens obliguen a ser com uns veïns tafaners que miren pel forat del pany. El públic, a estones, som vigilants del que passa en escena.

La direcció de Pau Miró aconsegueix unes interpretacions molt contingudes, molt íntimes, en un escenari enorme. Unes excel•lents interpretacions de tots: Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau, que aconsegueixen fer una obra coral, on tots tenen el seu moment de “solo”, però que brilla pel treball conjunt.

Victòria al TNC és una obra que dura dues hores i escaig i es fa curta.

espectaculos barcelona

Te interesará:

Crítica: El show de Happy Pollo Nota: 5.5 sobre 10 El Show de Happy Pollo, al teatre Almería, ens presenta una situació massa normal avui dia. Tres persones, extremadament preparades...
Crítica: Swing Nota: 8,5 Afortunadament per a Barcelona, El Molino continua viu i el seu cor batega amb força. Han passat molts anys des que el 1898 es va crear amb ...
Crítica: Y los huesos hablaron – Grec 2016 El Museo de Arqueologia de Catalunya acoge Y los Huesos Hablaron dentro del Festival Grec de Barcelona, un proyecto desarrollado por la Sociedad Docto...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *