Crítica: A cada Rey su merecido

Nota: 9.5 sobre 10

L’obra que presenta el Versus Teatre, «A cada Rey su merecido»,  t’absorbeix des del començament fins al final però no és un thriller. És una curiosa i encertada combinació a mig camí entre la literatura russa i la tragèdia clàssica grega. Està dirigida per Óscar Molina i basada en el text del jove autor de vint-i-tres anys que també intervé com a actor, Félix Herzog.

L‘acció se situa en un país desconegut però que, per la roba i les maneres, podria ser Rússia o algun altre país de l’Est. Estan en guerra. Un conflicte que ningú recorda quan va començar però que tots desitgen que acabi. Especialment els rebels que s’enfronten sistemàticament al Rei i als seus fidels.

Alonso, Hérzog i Solans fan una excel·lent interpretació però destaca el personatge d’Odell

En aquest entorn bèl·lic malviu la família integrada per l’Odell (Julio Alonso), l’avi cec i massa aficionat a la beguda que fa temps va abandonar la ciutat i cuida dels seus dos néts: Agatón i Zarek. Les disputes entre germans són constants, com en una mena de metàfora de la guerra. Només l’avi pot mediar entre ells però té una marcada preferència pel menor en qui es veu reflectit i defensa de les contínues disputes amb el seu germà gran. No només hi ha guerra fora sinó també dins de casa de l’Odell.

Són tan diferents que no semblen germans. L’Agatón (Félix Herzog), el gran, és treballador i toca de peus a terra. Ja li està bé qui governi. Segons el seu germà petit és un covard. En canvi Zarek (David Solans) somia amb un món lliure. L’únic element que els unia, el seu germà mitjà, va morir afusellat pels soldats. El pare i la mare també són morts.

“A cada Rey su merecido” és una obra de poca acció. Basada en les contínues batalles dialèctiques entre germans a través de les quals descobrim què va provocar la mort dels absents (pare, mare i germà mitjå) i quina responsabilitat en tenen els vius. No tot és el que sembla. És com si els fills haguessin de pagar els pecats dels pares, sense poder-ho evitar els actes d’uns afecten els altres.

Dos fets són la causa de la complexa relació d’amor-odi entre Agatón i Zarek. Per una banda, el lògic desig del germà gran de protegir el petit que, al seu parer, s’equivoca. I per una altra, el diferent posicionament ideològic – a favor dels fidels o dels rebels respectivament–  els situa en bàndols contraris i els converteix en enemics. Hauran de decidir a qui deuen fidelitat: als seus ideals o als vincles familiars?

Aquest text auster i narrativament ben estructurat exigeix dels actors una gran força interpretativa que, sens dubte, tenen. Alonso, Hérzog i Solans fan una excel·lent interpretació però destaca el personatge d’Odell per la seva solvència escènica. La grandiloqüència gens forçada de les seves actuacions ens apropen a les tragèdies clàssiques gregues. Hi ajuda la coincidència de nom d’un dels germans, Agatón, amb el poeta tràgic d’Atenes o la similitud amb el de l’heroi mitològic grec Agamenón.

L’escenografia i la posada en escena juguen un paper decisiu. L’acció se situa en un únic espai però amb freqüents referències a l’exterior, entrades i sortides. L’austeritat dels mobles del menjador de la casa d’Odell, l’esclat de les bombes a l’exterior, la música i els efectes sonors, els canvis d’intensitat dels llums combinat amb el fum blanc creen un ambient volgudament obscur, capaç d’embolcallar alhora trama i espectadors. Tenim la sensació de ser dins l’obra.

De forma subtil s’apunta una interessant idea. Els rebels són els únics que han après a llegir en una societat (no sabem de quin període) on la majoria són analfabets. Ens està dient, potser, que només podem rebel·lar-se contra allò establert els que tenen accés al coneixement? Aquí deixo la pregunta. Que cadascú en tregui conclusions.

L’equilibrat encaix d’un bon text, la creixent tensió dels enfrontaments dialèctics entre germans, una escenografia senzilla però efectista, una il·luminació que uneix llums i ombres per crear una fosca atmosfera i unes esplèndides interpretacions amb un toc de tragèdia grega donen com a resultat una petita-gran joia escènica.

Com passa sovint, les sales petites ofereixen obres d’una qualitat equiparable a les grans companyies, amb més recursos. “A cada Rey su merecido” n’és una mostra. Tan de bo els crítics professionals els dediquessin la merescuda atenció.

Dades tècniques de “A cada Rey su merecido”

Espai: Versus Teatre
Direcció: Oscar Molina
Dramatúrgia: Félix Herzog

Intèrprets:
Julio Alonso (Odell)
Félix Herzog (Agatón)
David Solans (Zarek)

Una producció de Laboina produccions

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *