El TNC ha presentat dos projectes que, en certa manera, parlen del mateix. De la violència, i de com la vivim.
Medusa, de la Virgueria Teatre, ens parla de la vida de Prohaska, un artista multidisciplinar que va assegurava que no tenia ideologia i això li va permetre fotografiar els horrors del nazisme o la desolació d’Hiroshima, guerres i destruccions del segle passat.
Paradoxalment, l’home que ho fotografiava tot, que ho pintava tot… no va permetre que quedés per a la posteritat cap imatge seva. Sabem allò que ell veia, el seu testimoni… però no sabem quin aspecte tenia ell.
Un espai caòtic que s’anirà ordenant a mesura que transcorre l’obra, ens permetrà seguir el fil de l’argument. La música, de Clara Peya, estarà completada amb els propis actors que, sense ser músics, també tocaran algun instrument en escena.
L’altra muntatge, Blasted, una obra de Sarah Kane, ens parla de la violència entre les persones. Una violència que traspassa les parets i es converteix en una violència universal. La violència entre dos, pot arribar a ser entre molts… pot derivar en una guerra.
Un text demolidor que trenca els esquemes del teatre convencional i que va rebre moltes crítiques quan es va estrenar per part de la societat més conservadora… però també el recolzament de grans autors teatrals, que van saber veure en Sarah Kane un revulsiu al teatre.
Una parella, tancada en una habitació d’hotel, manté una relació d’amor que inclou la violència. A fora, mentre Sarah Kane escrivia, la guerra de Bòsnia estava en el seu punt més àlgid. Dues formes de violència que semblen diferents però que, al final, són el mateix: violència.
El TNC ens presenta un recorregut pel nostre món actual que ens posa els pèls de punta. Medusa ens parla de les guerres que van assolar Europa fa cent anys, Blasted ens parla de violència entre homes i dones i està escrita fa trenta anys. Ens ho mirem i no podem ser optimistes: les coses no han canviat gaire, per no dir gens ni mica.
