Crítica de Nicolás Larruy
8.5 sobre 10
Consulta la nostra selecció de les obres de teatre de Barcelona més destacades
A la Sala Flyhard es pot gaudir de Caixes, una interessant obra de teatre de Barcelona .
L’herba del veí sempre és més verda. Això és el que sembla que els passa a Pau i Maria quan, obligats a fugir del seu pis perquè la propietària els fa mobbing immobiliari, es muden a un pis nou. Allà es troben amb Paula i Mario, una parella que sembla que és i té tot allò que ells volen. Però les coses no són sempre el que sembla… les dues parelles descobreixen que tenen moltes coses en comú i la relació es fa més intensa, fins que arriben a mimetitzar-se. Es fa difícil distingir qui és qui. Qui és Pau, qui és Maria, qui és Paula, qui és Mario.
Pau ens explica, mirant-nos als ulls, la seva història. I ens fa fotografies i petites escenes del que va passar. Al seu voltant, les parets es van omplint d’objectes, recordatoris dels moments que ell ens narra, que queden penjats com fotografies, com aquelles fotografies on la gent sempre surt somrient i ens acabem preguntant… i per què somriuen? Una gran direcció d’actors, unes escenes molt ben muntades que ens porten al davant les petites històries que en Pau va narrant, com si poguéssim entrar,amb ell, dins dels records. Ficar-nos-hi i tafanejar sense manies.
A l‘obra de teatre Caixes ens trobem amb un argument molt interessant que atrapa des del primer moment. En Pau ens porta per on vol, i ens preguntem si la història, explicada per Maria, per Paula o per Mario, seria igual. Però veiem que les dues parelles són com una aquarel·la sota un dia de pluja. El dibuix es desfà i els colors es barregen. Sospitem que la història seria molt similar, l’expliqui qui l’expliqui.
Una escenografia molt ben aconseguida, amb unes caixes mòbils que en Pau va distribuint per crear els escenaris dels seus records. Caixes que són plenes d’objectes que ens ompliran l’espai. Una il·luminació molt encertada que recrea aquests escenaris. L’ambientació sonora ens situa en cada moment de la història, que va i ve en el temps, seguint el fil que divaga dels records d’en Pau.
Rubén de Eguía és Pau. El nostre narrador, el fil conductor que ens explica que va passar i com va passar. Una gran interpretació que ens fa venir ganes d’aixecar-nos de la cadira i abraçar-lo, com qui abraça un nen petit que s’ha perdut i no troba el camí de casa seva, i que ens acaba sorprenent sempre amb una pregunta tramposa als llavis. Meritxell Calvo, Maria, és el picarol que es trenca i, malgrat això, no perd el somriure, que té el riure als ulls, moltes de ganes de viure i li sospitem una pena que se la menja per dins. Santi Ricard, és un Mario que es mou entre la picardia, la seriositat i l’ironia, ple de vitalitat, però sempre a la recerca d’alguna cosa que no sap què és. Aina Calpe és una Paula que pot ser molt freda i distant i molt càlida i reconfortant, a estones ens fa venir calfreds, a estones voldríem estar amb ella, fent un cafè i passant la tarda.
Caixes es un espectacle de Barcelona que cal veure. Perquè és divertida. Perquè és inquietant. Perquè ens fa riure i perquè, alhora, ens fa por. Perquè, com diu un proverbi, ves amb compte amb el que desitges, perquè es pot complir. Perquè l’herba del veí sempre és més verda, però nosaltres també som veïns d’algú.
I la història ens enganxa tant, ens té tan absorts que, quan s’apaguen els llums i s’acaba, ningú no gosa aplaudir, no volem que s’hagi acabat… encara en volem més.
