Crítica: Ciara – Teatro en Barcelona

Crítica de Nicolás Larruy

Nota. 9.5 sobre 10

A Espectáculos Barcelona també et recomanem André y Dorine a Barcelona

Ciara. Qui és Ciara? Ciara és una dona que té una galería d’art. Té una galeira d’art i hi entén molt del tema. En aquesta obra de teatre de Barcelona se’ns parla dels quadros que té i ens ens explica amb molta vivacitat. No són escenes mortes sobre un llenç… els seus quadres són vius. I el que més li agrada, és el quadro on es veu una geganta que dorm sobre Glasgow. Perquè Ciara sap que dorm, que no està morta. Dorm… i que passarà si un dia es desperta?

A partir d’aquest quadro, Ciara ens explica a nosaltres, que podríem ser els seus amics, uns coneguts, un grup de visitants de la galeria… ens explica trossos de la seva vida. I va intercal·lant escenes del present, lligades a la galeria, escenes del present que passen fora de la galeria i escenes del seu passat. I així, a petits retalls, ens va descobritn que ella es la filla d’un cap mafiós i que la galeria és la seva obra més bonica, d’ella i de ningú més. Ni el seu marit, un sequaç del pare que va pujar en l’escalafó fins casar-se amb ella, no hi té entrada. La galeria és de Ciara. El seu microcosmos particular.

Però amb el pas del temps ens adonem que els tres móns, la galeria, el món de fora i l’herència de la seva infància, no estan tan deslligats ni aïllats els uns dels altres. Que tot s’interfereix i influeix. I que la història del passat, quan troba algú per tirar-la endavant, no s’esvaeix… sinó que continua i es fa més forta. Que si hi ha algú per recollir-ne el testimoni, les coses no canvien. I Ciara està disposada a recollir el testimoni, per defendre el que és seu. La seva galeria d’art. La seva passió.

Amb molta elegància, una elegància sòbria, sense excessos, freda i distant, l’obra de teatre Ciara ens presenta un submón ple de violència, en el que ella també hi ha participat sempre… de petita, indirectament, però ara ja de forma conscient i directament. Hi participa sense perdre en cap moment l’enteresa, l’elegància, el saber estar. Pot parlar-nos de la violència més extrema de la mateixa manera que si ens estigués oferint un canapè en la inauguració d’una exposició de quadros. Amb el mateix to educat, agradable, elegant.

Un text molt ben estructurat, que barreja les escenes de la galeria, amb l’entorn de Ciara i el seu passat, fent salts en el temps i en l’espai, sense fer perdre el fil de la història en cap moment. Ciara ens va presentant diferents personatges i, en poques frases, ens els deixa ben retratats. Ciara és una experta en el món de l’art, sap descriure un quadro i fer-lo present. Sap descriure persones i fer-les presents.

Àngels Bassas és Ciara. I no haurien pogut triar ningú millor que ella per interpretar un personatge tan dolç, tan culte, tan intel·ligent i, alhora, amb la sang freda heretada d’una família de mafiosos, capaç de tot per defendre el seu món… sense baixar-se mai de les seves sabates de taló, ni perdre un bri d’elegància ni el seu somriure. Cap gest sobrer. Ciara es mou com si flotés sobre l’aire. Etèria. Etèria i violent alhora. Un espai minimalista on els quadros no hi són, però Ciara ens els descriu i aconsegueix que els veiem. La il·luminació es movia de la llum diürna, en les escenes de la galeria, a una llum blanca de fluorescent, crua i dura, en les escenes de l’entorn de Ciara …. a una llum daurada, tamisada, en les escenes de la seva infantesa, en els seus records més llunyans i més íntims.

Ciara ens pregunta què passaria si la geganta es despertés. Si ella es despertés. I després, tal com feia el seu pare amb ella, ens mira a tots i ens diu “t’agafo els ulls i els tanco, perquè no vegis res… t’agafo les orelles i les tanco, perquè no hi sentis res”. Hem passat de ser el públic, a ser els seus còmplices. I els còmplices no han de veure ni sentir res. I Ciara ens somriu, elegant i freda, i ens mira als ulls, un per un.