Crítica: Florido pensil (nenes)

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 8 sobre 10

Aquesta obra té l’èxit assegurat. Per començar, molta gent que va veure la versió del Florido Pensil de nens voldrà veure com han tractat el tema quan es parla de l’escola de nenes. I molta gent que no va poder veure El Florido Pensil de nens, i n’ha sentit parlar, voldrà veure la versió d’ara… potser un dia tornin a reposar la versió de nens i podran comparar. Una obra que beu de la nostàlgia i dels records.

El muntatge és àgil i ben coreografiat. Les actrius es mouen per l’escenari i mouen els pupitres en una mena de ballet que segueix el text. Un text que, en alguns casos, sembla un calc del muntatge original de nens. Però, al tractar-se de l’escola de nenes, ens canvien algunes coses… hi apareix la classe de labors, encara que sigui breument, les pel·lícules que van a veure les nenes no són les mateixes que anaven a veure els nens… però, en aquesta escola, les nenes també juguen a pilota (???) i, malgrat que les nenes també llegeixen tebeos, no llegeixen els còmics que hi havia per a nenes…

Una obra de teatre a Barcelona que indaga sobre el paper de la dona a la posguerra: El florido pensil (nenes) 

Com en la versió de nens, a aquesta obra de teatre cada una de les actrius representa un tipus de família “típica”: hi ha la família rica, la botiguera, l’emigrant, la roja, la pagesa… i també veiem passar prototips de mestres de l’època: el mossèn, la mestra que ho és per mèrits de guerra, la falange… i la minyona gallega que dóna el contrapunt del que és la vida real a les nenes.

El vestuari està molt ben aconseguit, de cap a peus… es noten les diferències entre classes només veient el tipus de roba que vesteix cadascuna de les nenes. Un escenari que representa una escola dels anys 50, amb els quadres de Franco i Primo de Rivera, la bandera espanyola amb l’àliga… una escola fosca, trista, ensopida.

L’argument no té secrets: ens presenten, amb molta ironia i molt bon humor com era l’escola d’aquella època. Un humor necessari i que ara podem permetre’ns perquè el temps ha curat moltes ferides i perquè la feina que van fer aquells “educadors” que, més que educar, deseducaven, un aprenentatge que valorava la memorització per damunt de la comprensió … però, veient que malgrat les diferències de classe, les baralles i reconciliacions diàries, la lluita per la supervivència en aquelles escoles… aquelles nenes eren capaces de fer-se preguntes, de discutir entre elles, de buscar solucions a problemes que no semblava que tinguessin cap solució lògica, de jugar juntes i de compartir el berenar, de ser amigues per damunt de tot… I aquelles nenes van créixer i van assumir les regnes de la seva vida, van aprendre el que els havien negat, i van lluitar per aconseguir un món més just i igualitari.

Aquest espectacle ens presenta un món on elles estaven destinades a ser alguna cosa més que mares i esposes. Un món que, com ens van recordar en acabar la funció, encara no hem assolit. Hi ha moltes diferències i és feina de tots… i de totes que aquestes diferències desapareguin. Com ens van recordar, Franco no va inventar el paternalisme, però el va imposar en tots els ordres durant molts anys… i és una xacra de la que ens hem de desfer. Tots i totes.

Roser Batalla, Lloll Beltrán, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti són les cinc nenes i els altres personatges que van apareixent. Fan un treball excel·lent. Veiem nenes, amb actitud de nenes, gestos de nenes, postures de nenes… I, quan són grans, veiem que conserven encara una mica d’aquelles nenes que han reviscut damunt l’escenari per una estona.