Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Consulta aquí nuestra selección de teatro en Barcelona
Arriba un espectacle a Barcelona que adapta el clàssic de Shakespeare: Hamlet a la Sala Atrium.
Hamlet és un text difícil i complex que no és fàcil de portar a escena. A la Sala Atrium n’han fet una adaptació que manté la trama principal al voltant de Hamlet, Gertrudis i Claudi i ha reduït la resta de trames al mínim i, en alguns casos, les ha eliminades. Això fa que el text sigui menys feixuc i que les dues hores de durada de l’espectacle no es notin. Tenint en compte que parlem de Hamlet, això és un objectiu difícil i ho han aconseguit.
La construcció de les escenes és àgil i manté un bon ritme. Els actors, llevat de Raimon Molins que sempre és Hamlet, interpreten més d’un personatge i el pas d’un a l’altre el fan davant dels nostres ulls, amb un petit canvi en el vestuari, amb un canvi en la seva forma d’estar en escena.
L’ús d’una càmera de vídeo per fer-nos aparèixer el fantasma, per fer-nos veure els pensaments de Hamlet, per fer de diari de Hamlet, de penyora d’amor… és un recurs que impacta. I que ajuda l’espectador a seguir l’argument.
L’escenari, unes plataformes de fusta a diferents alçades, amb moviment i amb el públic a banda i banda, recorda massa el muntatge del Rei Lear de Xavier Pascual al Teatre Lliure. Però també és cert que tot està gairebé inventat i en aquest cas l’escenografia s’adapta molt bé al text. A més, aquesta escenografia hi afegeix un element més: l’aigua. Aigua que també juga un paper molt important. L’aigua és aigua, però també és la terra on l’enterramorts cava les tombes i també és sang que fereix Laertes i Hamlet en el duel. El duel final entre Hamlet i Laertes, que és molt original, molt ben pensat, molt ben ideat i mereix les nostres felicitacions. L’ús de tot l’espai del teatre és també una idea que cal mencionar.
Clara de Ramon, Marc Rius, Alba José, Raimon Molins, Toni Guillemat, Xavier Torra ens interpreten els personatges amb molta solvència. Raimon Molins és Hamlet, un Hamlet massa dubitatiu de qui esperaríem més empenta en algunes escenes. Malgrat tot, és un Hamlet contingut que, de vegades, sembla més un adolescent enfadat amb el món, i amb la seva mare que un fill desitjós de venjança.
Marc Rius és un Claudi prepotent i fatxenda que, malgrat tot, ens arriba a caure bé. Xavier Torra és Laertes i Horaci, els dos amics de Hamlet. Un lleuger canvi de vestuari, d’actitud, de veu, i passa de Laertes a Horaci amb molt carisma. No li cal res més. Toni Guillamot ens ofereix un Poloni que han ridiculitzat massa. Sembla una Srta. Rottenmeier descafeïnada, carregat de tòpics. En canvi, la seva interpretació de l’enterramorts és brillant. Ens fa riure i ens fa por i angúnia. Queralt Casassayas és una Ofèlia que sembla que no hi sigui tota. Com una nena petita en un cos adult. Alba José, Gertrudis. Magnífica reina que no perd mai els papers, sempre en el seu lloc, sempre mantenint la distància.
La il·luminació d’aquesta obra de teatre de Barcelona està molt ben travada amb el text i va seguint les elucubracions dels personatges, passant de tènue a brillant, sense arribar mai a enlluernar. El món de Hamlet és fosc i la llum així ho reflecteix. La música, actual, no hi afegeix res de nou. Fins i tot, les cançons italianes dels anys 60 i 70 poden arribar a fer nosa.
Un muntatge que arrisca, que apropa Hamlet, que intenta fer-lo més lleuger… però les adaptacions de textos complexos no són fàcils i reduir les trames fa que, en alguns casos, quedin serrells penjant que, per als que no coneixen l’obra, no acaben de tenir sentit i no queden lligats.
Malgrat això, és un muntatge molt recomanable. Hamlet no és un text fàcil i a la Sala Atrium en fan una versió molt interessant.
