Valoració: 7 sobre 10
Si heu estat a Istanbul, ja sabeu que és una ciutat on es barreja cultura i religió. Un caleidoscopi humà que canvia segons la perspectiva de qui l’observa.
Des de dalt la Torre Gàlata es veu l’estret del Bòsfor que separa dos continents: Europa i Àsia. I si baixeu a peu de carrer, podreu veure d’aprop la vida dels seus habitants, les històries d’Istanbul, títol de l’obra que en el marc del Grec 2017 podeu veure al Lliure de Montjuïc. El 2006, va ser escollida com la millor obra de teatre a Turquia i és la primera vegada que es representa fora del país. Un honor per a la nostra ciutat.
L’obra està basada en el text de Yesim Ozsoy, actriu, directora i dramaturga turca que ha fundat la Galata Perform d’Istanbul. Carles Batlle s’ha encarregat de la traducció i Joan Arqué Solà, de la direcció. Dotze personatges interpretats per sis actors (Mercè Aránega, Jordi Martínez, Carles Gilabert, Magda Puig, Francesc Ferrer i Elena Fortuny).
“Històries d’Istanbul” parla bàsicament de les persones. De dues famílies que, amb diferent manera de veure i de viure el món, ens mostren la quotidianitat dels habitants d’aquesta caòtica ciutat plena de contrastos culturals, socials, polítics, religiosos i morals. Passat i present. Modernitat i tradició. Orient i Occident. Tots aquests elements comparteixen el mateix territori.
Una professora d’institut (Mercè Aránega) porta la veu cantant i actua com a fil conductor. Ens parla de la convulsa situació política turca, marcada pels successius cops d’Estat, de les contínues confrontacions religioses i la consegüent inestabilitat social. Val a dir, però, que se’ns fa petit el paper que interpreta Aránega si el comparem amb altres en què hem tingut ocasió de veure-la. Ella i el seu marit taxista, Jordi Martínez, són els personatges amb més pes específic.
Istanbul és una ciutat que pateix i, amb ella, també ho fan els seus ciutadans. “És com si la ciutat fos un càstig merescut. Jo, com ella, sóc un mort vivent”. “Històries d’Istanbul” és una obra dura, sense gaire concessions a l’alegria. Només una de les seves protagonistes Elena Fortuny ens regala algun moment de diversió entre tanta foscor.
L’interessant plantejament de l’obra se sustenta en dos elements propis de Turquia i això li dóna força. Per una banda, un tipus d’art dramàtic turc interpretat per un únic actor (el meddahluk) i, per una altra, el ritme de la música clàssica otomana (l’aksak), a càrrec del grup Nuu.
La influència d’aquest art tradicional de contar històries és evident en l’estructura narrativa de l’obra. Els actors expliquen les seves vivències adreçant-se directament al públic i fan també petits monòlegs, convertir-nos d’aquesta manera en interlocutors silents. La quarta paret ha desaparegut per integrar-nos dins l»espectacle.
Com diu el programa de mà: “Les històries d’aquests homes i dones adopten una estructura dramàtica gairebé matemàtica que s’articula seguint els ritmes asimètrics de la música clàssica turca de l’època otomana. És l’anomenat ritme aksak, un ritme trencat, a contrapeu, però que malgrat tot, conté una estructura interior que marca l’estructura de l’obra”
Alguns recursos escènics ens sorprenen per la seva originalitat i eficàcia. Com el joc de cadires que interpreten el taxista i el client, amb creences religioses oposades. La proximitat o llunyania de les cadires, que mouen dalt l’escenari gràcies a unes rodetes, posen de manifest que de vegades hi ha més punts de coincidència del que pugui semblar i que les distàncies són relatives. “Els creients van al paradís i els infidels a l’infern” – diuen – però això no sempre és així.
“Històries d’Istanbul” és una obra ben plantejada, basada en un text sòlid i solvents interpretacions, amb interessants jocs escènics i un tempus marcat pel ritme asincopat dels sons otomans però que no acaba de mostrar-nos la complexitat d’una ciutat que viu a cavall entre dos mons i actua com a frontissa entre Europa i Àsia. Per què?
Hi trobem a faltar algunes sensacions que fan única Istanbul: olors, llums, colors … elements difícils de reproduir en un escenari però fonamentals per copsar l’autèntica naturalesa de la ciutat. Allà, tots aquests ingredients s’uneixen per crear un bàlsam guaridor que cohesiona tanta diversitat religiosa, cultural i política.
Dades tècniques d’Històries D’ISTANBUL
- Autora: Yesim Ozsoy
- Dramatúrgia i traducció: Carles Batlle
- Direcció: Joan Arqué Solà
- Intèrprets: Mercé Aránega, Jordi Martínez, Carles Gilabert, Magda Puig, Francesc Ferrer i Elena Fortuny
- Composició musical: Nuu
