[usr 3 img=»03.png»]
El Lliure de Gràcia presenta Internacional, un espectacle diferent, sorprenent i experimental. Per tant, hem d’anar al teatre amb la ment molt oberta, però molt, per intentar no jutjar i intentar entendre el que els creadors i creadores volen comunicar amb aquesta obra. Parlem de Internacional, una proposta de la directora polonesa Anna Karasińska que trenca amb les expectatives que tenim sempre que anem al teatre: la inacció i la repetició són les claus d’aquest espectacle.
Internacional, una obra experimental, diferent i sorprenent
Si una cosa defineix l’espectale Internacional és que SORPRÈN. I és que els performers que hi ha sobre l’escenari, dirigits per Karasińska, aconsegueixen trencar amb totes les expectatives que es tenen quan t’asseus a una butaca per gaudir d’un espectacle teatral.
Ja, des del començament, ens trobem amb metateatre: la pròpia directora es «presenta» davant nostre però amb un altre rostre, amb una altre presència, perquè, al final, aixó és el teatre. Després, els actors i actrius ens mostren el seu procès de càsting i ens fan entendre el que viuen quan són davant de tot el públic que està expectant a les seves paraules, a les seves accions, a la seva passió…
Després, presenciem les tècniques que tenen aquests mateixos creadors/es per intentar trobar les emocions quan són a l’escenari. Es centren en una en concret: el plor. I ens expliquen com són les tècniques que usen per intentar conectar amb la llàgrima i poder-la mostrar a tots aquells, que som nosaltres, els espectadors i espectadores, que desitgem que surti la llàgrima, l’emoció, el sentiment…
La segona part és més inconexa i més incòmode pel públic
Després d’aquesta presentació, l’espectacle dóna un gir. No volen donar-nos el que volem. No volen satisfer les nostres expectatives. No volen que el teatre sigui un lloc on hi passin mil coses, molt ràpides, i plenes d’emoció, de llàgrimes i riures. Així que no ens ho donen. Ens donen una altra cosa. Una cosa arriscada que pot agradar o no.
I és que les escenes que continuen són totalment inesperades. La primera de totes, és la inacció més pura. No passa res. Ni es pretén que passi res. El teatre despullat de l’acció i de l’emoció. I, després, ve l’experiment que, pel meu punt de vista, és més arriscat: la repetició de la mateixa escena, lenta i pausada, amb lleugers canvis.
Aquí és quan la gent va començar a remoure-‘s a la butaca. Una escena repetida tres vegades que causa incomoditat, però també genera moltes preguntes. Un recurs que hagués funcionat millor, sense desesperar tant al públic, si fos un pèl més curt i més dinàmic. La repetició en sí mateixa ja cansa, però si a sobre l’escena té una durada quasi de 10 minuts on només hi ha 10 frases, doncs es fa interminable.
El final és també una mica estrany. Llegeixen un tros de paper on hi ha un text colpidor, emocionant i real, que colpeja però que no acaba de lligar amb tot el que se’ns ha mostrat durant l’obra. Aquest final és el que fa que surtis del teatre amb un gust agredolç i que tinguis més preguntes que respostes.
Igualment, Internacional és un espectacle que no agradarà a tothom. Més aviat, a poqueta gent. A aquella que vulgui anar a experimentar al teatre, que estigui disposada a que el sorprenguin i que no tingui cap mena d’expectativa. Personalment, a mi em va sorprendre, em va generar dubtes i algunes escenes em van semblar molt bones. Però sí que és veritat que, a dia d’avui, segueixo sense entendre del tot què volien dir-nos… Si és que volien dir-nos alguna cosa.
- El que més m’ha agradat. La primera part de l’espectacle. Les ganes de trencar les expectatives i de despullar el teatre de tot el que fa que sigui teatre: acció, emoció i ritme.
- El que menys m’ha agradat. La falta de conexió entre les escenes. Al principi estan molt ben trobades i cohesionades, però després comença la «bogeria» i ja no hi ha per on agafar-ho. Almenys, jo no vaig ser capaç de fer-ho.
