Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Si us agrada la màgia, si us agraden els trucs enginyosos, si us agraden els trucs grans i els trucs petits… La Gran Ilusión és el vostre espectacle, un espectacle de magia Barcelona que no us decebrà. Hi trobareu tot el que voleu. Trucs magnífics que omplen tot l’espai i trucs petits, que necessiten una càmera i una pantalla perquè tothom els pugui seguir. Trucs que es poden veure de lluny i trucs que s’han de veure de prop. I tots fets amb gran professionalitat i estil. La mà és més ràpida que els ulls. I Antonio Díaz el mago, o més conegut com el Mago Pop us ho demostrarà sovint.
Però si espereu veure un espectacle ben lligat, amb un ritme àgil, una estructura definida i un muntatge que us ompli… aleshores, no, no hi aneu. Perquè l’espectacle es fa llarg. Els espais entre truc i truc, farcits amb una pseudo-història imitant el Show de Truman, una música a un volum massa alt, un escenari massa buit per ser espectacular…. tot plegat fa que l’hora que dura es faci llarga. Que si es fes llarga perquè és molt entretinguda i hi ha molts i molts trucs, no importaria gens ni mica. Però es fa llarga perquè els entreactes són avorrits. Veure en Josep M. Pou, l’Emma Vilarasau o en Berto Romero en gravacions enllaunades, a algunes persones els pot resultar gratificant. Però preferim veure’ls en directe.
El Mago Pop, Antonio Díaz, va repartir somriures i simpatia entre un públic devot que li va aplaudir tot el que va fer. Però era evident que aplaudia molt els moments que ell era en escena. Els entreactes quedaven amb la platea en silenci. No arribaven a enganxar el públic.
Per tant, sospesant el muntatge en general i els trucs de màgia de La gran ilusión, puntúo 7 sobre 10. Perquè els trucs de màgia s’ho valen, molt… però tot l’espectacle en general no convenç.
