Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8 sobre 10
A Espectáculos Barcelona també et recomanem Terra Baixa amb Lluís Homar
Un espectacle a Barcelona de petit format, en un espai inusual i amb un text gens tradicional ni previsible. Això és «La revolta dels Àngels», una trobada de tres persones que ja no hi són. Són mortes. Són àngels? “Som uns putos àngels”. Els uneix una mort prematura i el fet que tots tres es dediquen a l’art en diferents vessants: Chet Baker, músic; Bernard-Marie Koltès, escriptor; Jean-Michel Basquiat, pintor. Res més. Mai no havien coincidit, mai no s’havien trobat abans, en vida. Ara es troben en una mena de llimbs. Són morts però s’aferren al que van ser, als seus records, al que van deixar enrere.
A La revolta dels Àngels es plantegen la seva identitat sobre la terra, quan eren vius. Qui eren realment, qui els coneixia i qui no. Es pregunten si les seves obres deixaran petjada i si la petjada que deixaran serà la que ells volien, o la que els altres interpretaran que és. L’art va ser la forma de vida i la seva forma de relacionar-se amb el món que els envolta.
Cadascú, amb la música, la pintura o les paraules, ha intentat explicar-se, viure, donar vida… ara que són morts, que són àngels, es pregunten si tot això ha tingut cap sentit. Viure per morir, morir per viure. Són llegenda ara que són morts. Són vius ara que són morts. I la llegenda els aclapara. “Ens miren”. Mentre es passegen pels llimbs, amb un got de whisky a la mà, s’interroguen i intenten respondre als altres i donar-se una resposta a ells mateixos. Però és un viatge que no s’acaba. No hi ha fi. “Continuem? Continuem!”.
Aquesta obra de teatre de Barcelona mostra un text difícil de seguir però ben interpretat per Guillem Motos (Bernard-Marie Koltès), David Menéndez (Jean-Michel Basquiat) i Xavi Sáez (Chet Baker) que saben donar un to molt particular a cadascun dels seus personatges.
L’escenari de l’acció, el vestíbul del Romea, convertit en una mena de bar, amb piano inclòs, permet als actors moure’s amb molta llibertat entre el públic, que està assegut en les taules del local. Els àngels es mouen entre nosaltres, ens veuen… i nosaltres, aquest cop, també els veiem. “Ens miren”. Però aquest mateix escenari, que ens ambienta l’obra en un cel de jazz, whisky i música, no té bona sonoritat, i això fa que el text no arribi bé quan els actors es col·loquen al fons de tot, o al davant.
No és un text gens còmode ni fàcil, però la interpretació de tots tres actors el fa més accessible. La revolta dels Àngels és una obra per a aquell mena de públic que vol que el punxin, que el facin pensar, que no vol respostes i vol moltes preguntes.
