Crítica de Laia Ruiz
Nota: 6.5 sobre 10
Sé que «L’Any dels 30» és una obra teatral, i no la festa de qualsevol dels meus amics, perquè la vaig anar a veure al Teatre Gaudí però, en el meu cas, s’hauria pogut confondre fàcilment, sobretot els primers 20 minuts. És més, vaig estar a punt d’intervenir en la conversa en vàries ocasions, mentre m’aixecava de la meva cadira i em servia un gintònic.
L’argument es planteja clar i planer: una festa per a celebrar que aquest any tots els membres d’una colla d’amics, que ho són des de l’institut, fan el canvi de dècada.
El text és fresc i molt realista i l’autora, Lara Díez, que dirigeix a la Companyia Retret Teatre en aquest muntatge, també hi actúa. Es presenta com una comèdia però fa un gir, mostrant la vessant menys còmica de tot plegat, quan els 7 amics es mengen unes magdalenes fetes amb marihuana. Aquest recurs, al que podem anomenar «el de la magdalena», i que dóna subtítol a l’obra, serveix per mostrar-nos a través de les paranoies i al·lucinacions que pateixen arran dels psicotròpics, les pors i misèries més íntimes dels protagonistes.
Al principi vaig riure moltíssim (i potser un pèl massa fort), vaig identificar-me en algunes de les noies i vaig reconèixer comportaments que em resultaven molt i molt familiars; en definitiva, que em va fascinar. Cap a la meitat em vaig sentir més incòmode, entre aquell ambient tens i cruel que es va crear, i el final, que vol mostrar-se esperançador de nou, no va ser suficient per tornar-me el bon gust del principi. Va arribar massa tard. Massa patiment durant el nus, com per a retornar en pocs minuts, als protagonistes l’alegria del començament de l’obra i a l’espectador el bon rotllo que inspirava. S’acaba i la gent aplaudeix menys del que es mereixen perquè s’han quedat un pèl desil·lusionats i amb un regust una miqueta amarg.
Com que comença tan esplèndida pretenem que acabi exultant i no és així. Tot i que segurament el final és molt més realista que el que molts dels assistents d’entre el públic hauríem esperat.
Jo, quan vaig sortir del Gaudí, havia quedat amb unes amigues per sopar pel Raval. Vaig arribar, vaig seure i em van preguntar: Què tal? Bé, m’hauria agradat que vinguéssiu… érem nosaltres.
