[usr 3 img=»03.png»]
No em diguis reina, al Teatre Akadèmia, és una reinterpretació lliure del Viatge d’Alícia al País de les Meravelles.
En aquest muntatge, la princesa Alícia, desitja no haver de ser reina. I experimenta en ella mateixa el vell proverbi que diu que cal vigilar amb el que hom desitja, no fos cas que es compleixi.
No em diguis reina arriba al Teatre Akadèmia en una reinterpretació del personatge d’Alícia
La princesa Alícia farà un viatge pel seu futur regne on descobrirà que el que ella desitja i la realitat on es troba ficada no són el mateix. Un viatge de descobriment per un paisatge on estarà sola i haurà de decidir, sense l’ajuda del Sr. Rabbit ni del bufó… i sense la seva mare, la Reina de Cors.
Un muntatge on hi trobem el Conill, el Barreter Boig, la Reina de Cors, i altres personatges del conte d’Alícia… però, en lloc de trobar-nos en un món oníric, ens trobem en un malson.
Karla Ramos (que alterna el paper amb Judit Saula) interpreta molt bé el paper de princesa malcriada que no sap el que vol. Al seu voltant, Glòria José, Pep Muñoz, Míriam Aguilera i Marc Vidal van interpretar tota la resta de personatges que acompanyen la princesa Alícia en aquest viatge de descobriment personal.
L’escenografia, senzilla, però molt ben estudiada, omplia cada escena amb elements que els actors portaven i s’enduien. La il·luminació marcava el canvi d’escena a escena. Semblava que estiguéssim veient una projecció de diapositives. I tot i que aquesta marca entre escenes era molt clara, el ritme de l’obra quedava una mica alentit.
Un text còmic i cuel
El text és còmic i cruel alhora. A estones, sembla una astracanada… però sense aquest humor tan excessiu, la crueltat ens faria massa mal.
No em diguis reina, no és només un viatge de descobriment, és també una exposició dels fils del poder, d’aquells fils que no es veuen i que fan que les coses canviïn sense canviar. Plus ça change, plus ça c’est la même chose. Tot canvia per ser sempre el mateix.
La direcció d’Emili Corral i Gloria José fa que cada personatge sigui diferent… que la crueltat de cada personatge sigui única i distintiva. En aquesta obra no se salva ningú… ni la princesa. Aquí tots són un grapat de miserables… només els diferencia que alguns no se n’amaguen i d’altres són, a més, uns hipòcrites.
El canvi entre escenes és lent, i això fa que el ritme de l’obra no sigui gens àgil. Les trobades de la princesa Alícia amb els seus ciutadans ens poden sorprendre al principi, però ja veiem que totes seran del mateix estil. I, en lloc d’aportar res, es fan repetitives.
Una obra que no oblida els clàssics i que ens porta L’Enemic del poble, d’Ibsen, quan ens diu:
“De què serveix la veritat, si no tens el poder?”
No em diguis reina, al Teatre Akademia, és un espectacle que fa riure molt. Té un aire de sainet, de comèdia antiga i, al mateix temps, és ben actual. Una comèdia cruel i agra, però que deixa un molt bon regust de boca.
