Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Dos homes, Xavi Mira i Albert Ribalta, Gardel i Toni, dos perdedors que, com diu en Gardel, s’agafen la vida com un tango… i si sona un tango, s’ha de ballar. Dues històries tristes que preveuen un futur sense massa sortides en un país que podria, fins i tot, ser imaginari. Moldàvia. Que intentaran donar el cop de la seva vida per solucionar el seu present i millorar el seu futur, si se’n surten.
Operació Moldàvia és un espectacle que podria ser una tragèdia amb punts de comèdia, o una comèdia amb punts de tragèdia. Amanit amb cançons de tota mena, que repassen un passat comú musical que la majoria d’espectadors reconeixaran de seguida i s’hi identificaran. Unes canços que estan molt ben interpretades pels dos actors que passen amb molta facilitat del tex a la música, deixant el públic ben bocabadat.
Un escenari trist, a mig fer, com les vides que ens expliquen des de l’escena. El vestuari molt ben aconseguit. El vestit de lluentons de Xavi Mira és una troballa. La il·luminació està molt ben aconseguida. La llum ens canvia els escenaris, i ens fa viatjar al passat, al present i també al futur, només amb un canvi d’il·luminació.
Operació Moldàvia és una obra per passar una bona estona recordant velles cançons, per pensar en el que hem fet i en el que encara podem fer, per somriure des de bon començament. Perquè els personatges que tenim al davant són entranyables i, d’alguna manera, tenen una mica de tots nosaltres. Tenen ganes de continuar provant-ho, que algun cop sortirà bé.
