Ens hem trobat, de cop, tancats a casa. Una pandèmia ens hi ha obligat. Però, a diferència d’èpoques anteriors, aquest cop estem tancats a casa però connectats al món amb les xarxes socials. Internet ens porta el món a casa.
Hi ha qui ho ha aprofitat molt. Músics que fan concerts des de casa, museus que fan visites en línia, llibres amb accés obert durant el temps que estem tancats, pel·lícules que podem gaudir… i teatre. Alguns teatres, no tots, han aprofitat per mostrar el que fan oferint obres de teatre online.
Cal crear espectadors nous de teatre i ara és el moment
Els espectadors no són una espècie que neix espontàniament. Cal crear espectadors. Cal aprofitar els moments en què algú va al teatre, per crear-hi un lligam… i aquell lligam s’ha de cuidar molt, s’ha d’alimentar, s’ha de regar, s’ha de fer créixer… o el lligam mor i desapareix l’espectador. I ara, en aquest moment en què no podíem sortir de casa, era el moment perfecte perquè els teatres ens mostressin, tots, el que fan. Era el moment de treure la pols de les gravacions que s’amunteguen als arxius, i difondre-les per les xarxes.
Els teatres més petits ja ho han fet. Hem pogut gaudir dels seus muntatges, que han difós per les xarxes. Però, com en tot, cal que els grans, els de referència també ho facin. Quan es parla de futbol, tothom parla dels grans equips… dels petits se’n parla poc. El mateix passa amb les pel·lícules, escriptors… El primer que ens ve al cap, és el gran nom, el de referència. I aquí, a Catalunya, hi tenim el Nacional i el Lliure. És cert que han fet activitats. Algunes xerrades sobre teatre… però, són activitats que semblen dirigides a la gent que ja és un espectador habitual. Són dos teatres per on han passat grans intèrprets que ja no hi són entre nosaltres.
Us imagineu poder gaudir d’Agost, amb l’Anna Lizaran? No hi ha cap gravació d’aquest muntatge? O “Els dies feliços” amb la Rosa Novell? I tants muntatges que segur que estan gravats, que dormen un son que sembla etern en uns arxius que semblen inaccessibles.
El teatre s’ha de cuidar. L’hem de cuidar entre tots. I en aquest “tots” hi podem incloure les sales de teatre. Totes. Les petites han fet els deures… potser que les grans prenguin nota del que fan en altres països. A França, la Comédie Française i altres teatres, ofereixen el seu repertori en línia, cada dia. A més de recitals, lectures, xerrades amb tècnics, actors, directors… A la Gran Bretanya, el National Theatre i el Globe Theatre també emeten muntatges… i no cal que vagin a remenar massa l’arxiu, perquè són muntatges recents. Una bona manera d’atreure nous espectadors, de cuidar els habituals, de crear planter…
Aprofitem que tenim els espectadors a casa, oferim-los teatre a dojo… mostrem-los allò que ens dóna el teatre… i fem-los veure que si el teatre ja és una meravella vist en una pantalla, en directe, la màgia del teatre és immensurable.
El confinament és una oportunitat perquè els teatres, tots, trobin nous espectadors i els fidelitzin. El nostre teatre necessita també un planter d’espectadors i cuidar els que ja existeixen.
Ara és l’hora de que els teatres facin la seva part! Cuidem el teatre! Cuideu el teatre!
