Nota: 8.5 sobre 10
Per què hi ha matrimonis que mantenen durant anys una inexplicable relació d’amor-odi? Aquesta és la qüestió que planteja «Dansa de mort «, dirigida i adaptada per Jordi Casanovas, que podeu veure a la Sala Muntaner.
L’escriptor i dramaturg suec Johan August Strindberg, precursor del teatre de la crueldat i de l’absurd, va escriure «Dansa de mort» el 1900 després d’una profunda crisi existencial. Com molts altres, l’autor reflecteix la seva experiència vital en l’obra. Tres matrimonis fracassats justifiquen el seu misogisme i la ferma convicció que aquest vincle està condemnat al fracàs. Strindberg considerava que l’home en aquest món ja està a l’infern, sotmès a proves que el fan patir per al seu bé i que l’ajuden a ascendir en l’escala evolutiva dels éssers humans. No es pot dir que l’optimisme sigui el seu fort, no?
En Ricard (Lluís Soler) i l’Alícia (Mercè Aránega) fa vint-i-cinc anys que són casats. Comparteixen apatia, frustració i aillament social. Ella va abandonar una mediocre carrera d’actriu per casar-se i ell, militar, espera un ascens que no arriba. El pas del temps ha deteriorat la relació fins al punt que gairebé no es parlen i, quan ho fan, només pronuncien paraules ofensives i retrets. «Encara no ens hem turmentat prou?. Ella és refinada, ell no. Per què continuen junts? ens preguntem.
L’arribada del cosí d’ella sembla despertar-los de l’avorriment i aportar una alenada d’aire fresc. En Carles (Carles Martínez) representa la mirada externa que podria trencar el cercle però no ho aconsegueix perquè poc a poc la parella l’atrapa amb els seus tentacles. En Ricard i l’Alícia són una perillosa espècie de vampirs emocionals capaços de xuclar fins l’última gota de sang.
Lluís Soler, Mercè Aránega i Carles Martínez són un trio d’asos. La seva extensa trajectòria professional al teatre, cinema i TV parla per ella mateixa. Ricard (Lluís Soler) és un mediocre militar, dèspota, arrogant, malcarat, barroer, malalt i sonat que viu amb la seva dona, aillats del món. Té alguns moments de bogeria brillants. La seva inconfundible i profunda veu transmet agressivitar, de vegades continguda i d’altres explícita. Hi ha algunes escenes no només de violència verbal sinó també física. Resulta difícil sentir afecte o simpatia per aquest personatge perquè la seva actitud provoca rebuig.
L’Alícia (Mercè Aránega) és una dona forta que no pot, o no vol, sortir d’aquesta malaltissa relació. No és feliç perquè se sent presonera però no vol renunciar a allò que té. El seu marit està molt malalt i ella desitja la seva mort però els dos saben que, malgrat l’odi que es professen, estaran junts fins al final. Necessita l’ajut d’algú de fora.
Carles Martínez és un home gris i de poca personalitat que ha perdut la seva família. Fa un paper més ponderat però també molt convincent. Acaba immers en la situació i gairebé sense adonar-se balla una dansa que no li pertoca fins que, al final, és exclòs d’aquesta. La dansa de mort és cosa de dos.
La funcional i senzilla escenografia no distreu l’atenció del públic, que es concentra en l’esplèndida interpretació dels tres actors. Sorprén agradablement el canvi d’orientació de la sala. En aquesta ocasió, l’escenari, que simula el menjador de la torre on viu la parella (cadires, moble bar, lampara de peu…) està al centre envoltat del pati de butaques.
Des del punt més elevat de la sala – el que sol ocupar l’escenari – tenim la sensació de participar en un interessant experiment de zoologia. En una espai limitat i isolat del món, el menjador, observem com dos exemplars de l’espècie humana (en Ricard i l’Alícia) es destrueixen mútuament davant la mirada atenta, i tal vegada complíce, d’en Carles i també de la nostra.
Alguns elements escènics a destacar: la subtil boirina blanca que omple l’escenari («com és que viviu sols aqui? Fins i tot és difícil respirar») i el tocadiscos. La música té un significat especial, sobretot els ritmes militars que són els únics capaços de fer reaccionar en Ricard. Els moviments circulars dels actors semblen imitar un combat de boxa o un ball.
«Dansa de mort» és un cru retrat del matrimoni que ens deixa un regust amarg que només es pot superar recordant alguna parella feliç. Segur que tots en coneixeu alguna.
Dades tècniques de DANSA DE MORT
(basada en l’obra homònima d’August Strinberg)
- Espai: Sala Muntaner
- Direcció i adaptació: Jordi Casanovas
- Intèrprets:
Lluís Soler (Ricard)
Mercè Aránega (Alícia)
Carles Martínez (Carles)
