Nota: 9.5 sobre 10
El Darrer dia del Cafè de la Granota és un dia trist per a l’Adelaida i en Fernando. Han de tancar el cafè que va obrir, ara ja farà tres generacions, l’Honorat del Ram, tot un persontage que va deixar la seva empremta en el cafè i en la seva família. L’Adelaida i en Fernando s’expliquen històries, records, parlen amb la Guàrdia Civil, ja sigui el Comandant o en Sebastià… “ho fas per la paga, oi?”, pregunta en Fernando a un Sebastià, que no veiem, que és fill de Mequinensa i que ara és Guàrdia Civil.
I revivim els partits de futbol en aquell camp que s’inundava quan l’Ebre rugia. I podem sentir l’Ebre i la seva remor a través de les paraules de l’Adelaida i en Fernando. I escoltem, amb molta claredat, les explosions de dinamita que enderrocaven les cases i avançaven destruint-ho tot. De Mequinensa no n’havia de quedar res.
El clàssic de Jesús Moncada arriba a La Seca en aquesta obra de teatre
Però gràcies a en Jesús Moncada i als mequinensans, aquella memòria no es va perdre. Ni la memòria, ni la parla. Una parla característica que és viva, expressiva, farcida de mots que, en alguns casos ens resultan familiars i en d’altres ens sonen com una música desconeguda que ens toca la fibra del cor. Mª Àngels Largo i Armand Villén han fet un treball excel·lent amb el mequinensà. Podem escoltar les veus dels mequinensans, recordant les tardes al cafè, i els escoltem a ells dos i diríem que van néixer allà. Duen Mequinensa al cor, al cervell, a la parla.
La Mequinensa d’abans del 1971 apareix davant nostre com si nosaltres fóssim part del paisatge i de cada història. Mª Àngels Largo i Armand Villén ens fan participar dels seus diàlegs, en algun moment de forma literal (“i que no se’t noti que no ets de Mequinensa!”), en altres parlant-nos com si fóssim vells amics que comparteixen amb ells experiències i records.
Un escenari senzill, un munt de caixes ben etiquetades que es va fent gran, creant un mur, i alguns estris escampats, que quedaran a mercè de la dinamita quan arribi. Un escenari que evoca la tristesa d’haver d’abandonar un lloc que s’estima molt.
El vestuari és impecable. El viso que sobresurt per sota la bata de l’Adelaida és una imatge que segur que tots tenim gravada al cap, que ja hem vist més d’un cop… abans, fa temps… La il·luminació col·labora en el moment de canviar del present, 1971, als moments evocats i reviscuts i passa d’un daurat lluminós, a un daurat tènue, com si fós un blanc i negre. Com si els records antics fossin en blanc i negre.
La Seca presenta un muntatge trist, tendre i, alhora, ple d’humor. L’humor mequinensà, ple d’ironia i de sarcasme, de vida, d’imatges impactants i xocants “ets més curt que una escala de collir melons!”. La vella Mequinensa va quedar enfonsada sota les aigües del pantà. Els mequinensans han aconseguit que ningú no l’oblidi i que, fins i tot, gent que no l’ha coneguda mai, la senti propera i coneguda.
Un gran treball de Mª Àngels Largo i Armand Villén que, amb la seva interpretació molt fresca i natural, i el seu mequinensà ens porten a un lloc que no coneixem i fan que ens en sentim part. La direcció de Xisco Segura és àgil i fa que les històries apareguin i desapareguin davant nostre com ho fan els records, de forma fugaç, però deixant-nos el cor ple de malenconia.
El darrer dia del Cafè de la Granota, a La Seca, és un muntatge que els amants de les històries de Jesús Moncada no s’han de perdre. I els que encara no coneixen Mequinensa i les seves particularitats… tampoc.
