Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Una obra de teatre de Barcelona que parla sobre el poder: El recanvi
A El Recanvi, obra de teatre a Barcelona, un home que sembla que no té res per triomfar, en Ramon i una dona que és evident que ha triomfat, la Berta. El domini de l’espai, el gest, la veu, el vestuari, el posat… tot ens mostra qui és qui i com s’enfronta al món. Ella li proposa una feina. El troba perfecte per al lloc. És un home sense passat, sense fites importants, sense ambicions, “A tu et correspon donar la cara […] inspires confiança”… en resum: és un perdedor. “La memòria és una habilitat, no una virtut”, diu Mia Esteve.
Ella li ofereix un futur diferent. Li ofereix ser el nou líder polític que mantindrà l’estatus dels poderosos tal com està. Plus ça change, plus ça c’est la même chose, que diuen els francesos. Tot canvia perquè no canviï res. El començament de l’obra promet. Però, un cop coneixem de què es tracta, el text comença a allargar-se i allargar-se massa. Ell accepta entrar en el joc, pensant que les corrupteles i tripijocs no l’afectaran, mentre ella li assegura que la política és com una droga dura que, un cop tastada, no es pot deixar. Hem vist massa casos que demostren que ella té raó per suposar que alguna cosa canviarà. I no ens equivoquem.
Aquest espectacle ens planteja el que ja coneixem: que el poder corromp i que ningú no se’n salva. Ja ho sabíem. “En política, la fantasia és fonamental”, diu Mia Esteve. En els cinc mini actes que dura l’obra, veiem com el candidat va evolucionant cap a un polític amb tots els ets i uts, com el poder l’afalaga, com s’hi deixa estimar… no ens sorprèn. “Tu seràs el cap visible (del recanvi)”, diu Mia Esteve. “ Això és legal?” pregunta Ivan Morales.
Mia Esteve i Ivan Morales fan una gran interpretació en aquesta obra de teatre de Barcelona. La presentació dels personatges, amb ell encongit a la cadira, nerviós, picant de peus, movent la cama amb neguit, sense esma d’aixecar-se… i amb ella dominant l’espai, amb moviments amplis, caminant per l’escenari, amb gran retòrica, ja ens mostren que són dos actors que saben el que es fan. Amb l’evolució dels personatges, les tornes aniran canviant una mica… al final, és ell qui domina l’espai, i ella qui acaba asseguda a la cadira. Però, malgrat tot, el nou candidat és un producte creat per ella. Cherchez la femme. Rere un gran home, hi ha una gran dona. Potser en Ramon no serà un “gran” home, però el que ha aconseguit, ho ha aconseguit gràcies a la Berta.
El vestuari també evoluciona amb l’obra. Ivan Morales comença amb una roba molt casual, una caçadora que ja té uns quants anys, uns pantalons de color marronós, una camisa indescriptible… i va canviant a pantalons negres, camisa blanca, americana, corbata. Mia Esteve passa d’un negre rigorós, a una camisa blanca amb jaqueta, sense jaqueta… per acabar amb un lluminós vestit vermell. Mentre un es deshumanitza, l’altra s’humanitza. El decorat massa buit. Un despatx fred, amb una pantalla blanca al centre de l’escenari, i un sofà en un racó. Res més La paret del fons és la paret del propi teatre. La il·luminació enfocava el centre de l’escenari i reduïa visualment l’espai.
Els canvis d’escena, amb jocs de llums i música concreta o jazz, era un recurs per allargar el temps de l’obra, només servia perquè els actors s’anessin canviant les peces de roba per a cada escena. Els moviments entre escena i escena són molt maquinals: “Som peces d’un engranatge, baules d’una cadena” diuen Ivan Morales i Mia Esteve.
El Recanvi, un text que parteix d’un muntatge de 40 minuts, guanyador del Premi de Dramatúrgia de Temporada Alta, i que ha estat allargat per entrar en el circuit comercial. Aquest allargament fa que perdi ritme i intensitat. Queda diluït i perd molta mala bava.
Aquesta obra ens presenta un món que ja coneixem, encara que ens sembla que ens queda lluny. Mia Esteve i Ivan Morales fan una gran interpretació d’un text que s’ha estirat massa, però que encara conserva ironia i mala llet.
