Crítica: El Test

Nota: 7.5 sobre 10

Si us oferissin disposar ara mateix de 100.000 € o esperar deu anys per aconseguir-ne un milió, què triaríeu? Jo ho tinc clar però no us ho diré. Al voltant d’aquesta pregunta gira «El test», l’obra de teatre que ens ofereix la Sala Muntaner, amb text de Jordi Vallejo i sota la direcció de Cristina Clemente.

Tres vell amics es reuneixen per sopar. El més solvent de tots, en Toni (Sergio Caballero) planteja a l’Hèctor (David Vert) i la Paula (Dolo Beltrán), un matrimoni amb greus problemes econòmics, aquest difícil dilema. Ella és una aferrissada ecologista que ha rebutjat una bona feina en la gestoria del seu pare per treballar en una ONG. Ell és propietari d’un ruïnós bar que necessita urgents reformes. Per això, ha hagut de demanar al banc un préstec que els ofega i no els deixa viure.

“El test” té un ritme àgil, manté el nostre interès fins al final

Aquesta pregunta forma part del test que l’actual parella de Toni, la psicòloga Berta (Clàudia Costas), formula als seus alumnes de màster. Tot comença com una innocent broma que acaba convertint-se en una dura realitat on intervenen forces de domini i poder (dels diners, clar). En Toni té el control, que exerceix amb condescendència. Triar una de les dues opcions obliga els personatges a mostrar-se com són, sense màscares.

En l’obra es distingeixen dues parts, amb ritmes diferents. La primera, més distesa i lenta, en què els tres amics intercanvien bromes i records de la joventut mentre discuteixen sobre quina opció és la millor. L’Hèctor i la Paula no es posen d’acord perquè tenen maneres diferents de veure la vida. Segons opina la Berta, la Paula acabarà fent el que digui l’Hèctor però ja ho veurem …

La segona part és més ràpida i àgil. Comença quan apareix Berta, la jove parella d’en Toni, que actua com a accelerador perquè la pregunta del test- que ja s’ha plantejat abans – acabi convertint-se en una gran bola de neu que se’ls escapa de les mans. És com si s’obrís la caixa de Pandora on s’amaguen importants secrets.

Els personatges estan molt ben construïts i representen diferents arquetips:

• En Toni (Sergio Caballero) és el triomfador que ha sabut aprofitar els diners heretats del pare per fer fortuna però és com un nen que no vol créixer, amb la síndrome de Peter Pan. Actua amb gran naturalitat, com un infant entremaliat que tira la pedra i amaga la mà.
• La Paula (Dolo Beltrán) és l’ecologista, de família benestant. No és tan primmirada quan es tracta de diners i tampoc és tan «bona noia» com vol fer-nos creure. És, al meu parer, la menys convincent. 
• L’Hèctor (David Vert) és el perdedor. Disposat a tot per aconseguir diners ràpids però – això sí- sense renunciar als seus valors. És el personatge que es transforma més durant l’obra ja que passa d’ocupar un segon pla en la primera part (sempre a remolc del que digui o vulgui la seva dona) a convertir-se gairebé en el protagonista de la segona. No l’havia vist actuar mai i em va agradar molt tant la seva interpretació com la seva capacitat per fer-nos riure.
• I, finalment, la famosa Berta (Clàudia Costa):  jove, bonica, segura, tan directa que arriba a ser “borde”. Interpreta de forma tan convincent el seu paper que provoca la antipatia del públic. Com que se sent aliena al fort vincle que uneix els tres amics, se sent lliure per dir el que pensa i afegir llenya al foc, tan com pot.

El pes específic dels quatre actors canvia d’intensitat durant l’obra, a excepció de la Paula (Dolo Bertran) que manté una presència més estable. En Toni (Sergio Caballero) és qui porta el timó en la primera part per passar-li el relleu en la segona a l’Hèctor (David Vert) que ens sorprèn amb una força de voluntat i convicció moral que no eren de preveure. La intervenció de Berta és més curta però molt intensa.

Tant l’escenografia (el luxós pis d’en Toni) com el vestuari serveixen per acompanyar la trama i contribuir a una bona caracterització dels personatges però no semblen tenir voluntat d’afegir informació addicional.

Aquesta obra de teatre tracta de principis, moral i aparences. És fàcil mantenir les creences en moments de calma però som capaços de mantenir-nos ferms quan se’ns planteja una situació límit (i més, si és de tipus econòmic)? Som coherents amb allò que aparentem ser o és només una façana que ens reverteix d’una fràgil dignitat? Com la Paula diu a Toni, gairebé al final de l’obra: «No has entès res. El test tracta de ser o no ser i jo no vull ser com tu”.

“El test” té un ritme àgil, manté el nostre interès fins al final, està ben interpretada i és divertida (alguns gags són molt bons). És una bona tria per anar amb amics i familiars ja que segur que s’ho passaran bé.  El seu argument, però, ens recorda massa altres propostes teatrals com «El nom» o «Els veïns de dalt» en què, com aquí, a partir d’un fet anecdòtic esclata la tempesta.

Si voleu saber «el perquè de tot plegat» – com el títol del llibre de Quim Monzó – haureu d’anar a veure “El test» i descobrir l’inesperat desenllaç final. Mentre espereu que arribi el dia, aneu pensant quina serà la vostra resposta. Espero que l’encerteu.

DADES TÈCNIQUES

• Intèrprets:
  Sergio Caballero
  David Vert
  Dolo Bertrán
  Clàudia Costas
• Autor: Jordi Vallejo
  Direcció: Cristina Clemente
• Producció: Sala Muntaner