Crítica: La casa de Bernarda Alba – Els Malnascuts de la Beckett

El Laboratori de Creació dels Malnascuts, a la Sala Beckett, ha volgut anar més enllà del teatre. La seva proposta és molt arriscada. Teatre sense actors i sense text. Així, d’entrada, provoca molta curiositat… com ho faran? Titelles? Projeccions? Ombres xineses?

Els Malnascuts no han fet res d’això. Han optat per convertir La Casa de Bernarda Alba en escenes molt delimitades. Han fet una reducció de l’obra i hi han deixat només l’essència. Cada escena es presenta com un quadre diferent, un bodegó… com una vinyeta d’un còmic de culte, amb línies molt ben dibuixades i molta al·legoria. El públic ha de llegir cada vinyeta per separat, i després, ajuntar-ho tot al final. Una mena de trencaclosques de disseny.

Vivim en un món on la imatge està per davant de tot… Els Malnascuts han agafat això i han convertit La Casa de Bernarda Alba en imatges. Llevat d’uns sons, una mica de música i un tast (molt petit) del text, la resta del muntatge és netament visual… només una petita interacció amb el públic i un convit a un festí fruital trenquen aquest esquema.

La Casa de Bernarda Alba, dels Malnascuts, és una aposta molt arriscada, a la que no es pot assistir sense haver llegit més d’un cop el text original. Sense aquesta base, el muntatge és incomprensible. Visualment molt bonic, però gens entenedor. És un muntatge per a la gent de teatre, per als espectadors amb moltes hores de teatre… per als altres potser caldria una explicació abans o després.

Els actors, que no actuen però sí que munten cada escena, van vestits amb una mena de túniques que recorden el vestuari de les pel·lícules futuristes que es filmaven als anys 70. Els elements de l’escenari, una barreja molt variada i, en alguns moments, inconnexa, crea les diferents vinyetes.

La Casa de Bernarda Alba, a la Sala Beckett, és teatre per a la gent enganxada a una pantalla, per a la gent que viu enmig de videojocs, de pel·lícules estilitzades, de disseny, de còmics… un muntatge que ha volgut anar més enllà del teatre i ho ha aconseguit. Han convertit l’obra en un còmic visual, en tres dimensions, on canviàvem d’escena en lloc de passar la pàgina.

Un muntatge molt arriscat només apte per gent molt teatrera. Un muntatge que ha provocat opinions de tot tipus… i en teatre, en qualsevol acte de creació, això és boníssim.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *