Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
Al teatre Akadèmia de Barcelona hi trobareu una sala d’estar que sembla una gàbia d’ocells, amb unes bigues daurades que es junten al sostre. Fins i tot hi ha un gronxador, com els que posen als periquitos… aquest, però, té un coixí de vellut. Un mobiliari exquisit i una porcellana molt britànica, estampada amb flors, per preparar el te. Un vestuari molt acurat, elegant i de bona manufactura. Tot plegat ja ens dóna un estatus social molt determinat.
L’obra de teatre L’amant ens presenta a una parella, Richard i Sarah, típica anglesa. Viuen al camp, ell surt cada matí a treballar, ella es queda a casa, cuidant del jardí. I ell, amb tota la naturalitat, abans de marxar, li pregunta si aquesta tarda també rebrà el seu amant. El joc està servit.
Amb el pas de l’obra, descobrim qui és l’amant de Sarah i descobrim també que en Richard també té una aventura, però ell prefereix dir que la seva aventura és amb una puta. Cadascú juga el seu joc. I interpreten els seus papers de forma artificiosa per trencar la rutina d’una vida avorrida. La campanya anglesa pot ser molt bucòlica, però no deu ser molt estimulant. I en Richard i la Sarah han creat un joc d’alter ego per trencar l’avorriment i crear un espai propi on deixar anar les seves passions i pulsions sexuals.
Pep Planas i Alícia González Laá intepreten la parella d’una forma molt freda. Si estem parlant dels britànics tòpics, ells ho broden. Freds, distants, extremadament educats “Un dia agradable?” “I què tal la tarda?”. Una parella on, fins i tot en els moments més passionals, sembla que hi hagi una gran contenció. Ni els tambors no aconsegueixen que la passió es desfermi.
Un tercer personatge, Javier López, el lleter, té una intervenció molt breu però intensa. Una persona que no pertany al món de Sarah, que sembla que desperta en ella alguna cosa… una persona que no s’avè al seu joc i la deixa plantada.
En aquesta obra de teatre de Barcelona, Richard i Sarah es parlen amb molta lentitud. Sembla que, més que escoltar-se l’un a l’altre, s’escoltin a ells mateixos i gaudeixin de la seva pròpia veu. I també gaudeixen de la seva pròpia imatge: un mirall col·locat a la sala és el punt obligat de pas per a tots dos, especialment per a Sarah, que s’hi passa estones fent-se i desfent-se els cabells, arreglant-se la roba, mirant-se… com dos Narcisos enamorats d’ells mateixos, Richard i Sarah comparteixen la seva devoció per ells mateixos amb algú altre que, com que sent exactament el mateix, els podrà entendre.
Un tercer personatge, Javier López, el lleter, té una intervenció molt breu però intensa. Una persona que no pertany al món de Sarah, que sembla que desperta en ella alguna cosa… una persona que no s’avè al seu joc i la deixa plantada.
L’Amant, al teatre Akademia, és un text de joventut d’Harold Pinter. Un text que es presenta un joc sofisticat entre un matrimoni avorrit. Un joc que, malgrat tot, no els acaba d’omplir. La parella té la possiblitat d’anar més enllà, però les convencions, l’educació, l’estatus… tot plegat… no els ho deixa fer.
Aquest muntatge del teatre Akademia està format per escenes que es van succeïnt les unes a les altres, amb una fosa en negre entre escena i escena, amb música de percussió, que fan que l’obra s’alenteixi molt i es perdi el fil del que passa en escena. La interpretació freda, distant i molt afectada de Pep Planas i Alícia González Laá, tampoc no hi ajuda gaire. No arriben a connectar amb el públic. Ens queden massa lluny. La seva afectació és gairebé una caricatura i fa que els personatges vagin perdent interès. Si fós una comèdia, el seu posat ens faria riure, perquè riuríem amb ells. No és una comèdia i la seva afectació i accent forçat fan que ens allunyem d’ells.
