Nota: 7.5 sobre 10
En aquest muntatge de Les Bruixes de Salem sembla que el director, Andrés Lima, hagi confós el teatre amb un curs «introducció al teatre contemporani» i, enmig de l’obra, fa que els actors ens vagin explicant per què Arthur Miller va escriure aquest drama, què li va passar, com va patir la caça de bruixes de McCarthy…
L’obra ja és prou llarga, els incisos didàctics encara l’allarguen més i, de fet, no aporten res al muntatge. Si volien donar tantes explicacions, potser les havien de posar en el programa de mà. Fer un programa de mà més ampli, on el director es pogués esplaiar i fer-nos veure la seva erudició i els seus amplis coneixements sobre el tema. L’obra d’Arthur Miller hi hauria guanyat molt.
L’obra de teatre que inaugura el festival Grec 2016: Les bruixes de Salem
Els dos primers actes resulten una mica caòtics i embolicats. Però el que podria ser un handicap, aporta a l’obra una vida inesperada. El caos que explota en el petit poble de Salem s’extrapola al muntatge. El tercer acte, el judici, és més pausat i més solemne… en alguns moments massa cridat i descontrolat, però més ben lligat que els dos primers.
L’escenari és un espai reduït de fusta que els actors i tècnics van convertint en un graner, sala del poble i església presidida per un pal de forca en lloc d’una creu. La construcció del graner recorda la construcció típica (i tòpica) dels grangers amish, de les pel·lícules americanes (si tots ballessin i cantessin, podria ser 7 novias para 7 hermanos).
Les Bruixes de Salem del Grec 2016 ens mostra un món tancat, angoixant, que ofega qualsevol intent de llibertat… Betty és acusada de volar. Però potser volar era només intentar anar més enllà de la moral rígida que l’envolta. Les noies inventen visions del diable per escapar a un càstig segur. “Només ballàvem!” Però ballar va en contra de la moral. Una moral rígida, potser necessària en un món on Salem és la civilització, però a dos passes hi té la natura salvatge i els indis, enemics de tot allò que els puritans defenen. La moral rígida és una manera de mantenir un mur davant de l’exterior i la cohesió dins de la ciutat. Com més palesa és l’amenaça, més estrica és la moral. I com més estricta, més hipòcrita.
A Les Bruixes de Salem, Abigail utilitza la moral estricta i les supersticions per salvar-se del càstig, a ella i les seves amigues. Després d’Abigail, i les seves amigues, apareixerà més gent que intentarà també treure profit de les acusacions de bruixeria. El Sr. Putnam, que acabarà hàbilment com a secretari del judici, està interessat en les terres dels seus veïns… fins i tot, el Jutge Danforh, persona aliena al poble, està interessat en obtenir més prestigi. Molta gent patirà aquest conflicte d’interessos, i hi haurà gent que s’unirà a les acusacions perquè, com diu el Jutge Danforth «o esteu amb l’Església o hi esteu en contra». Tots es converteixen en peons d’una partida que se’ls escapa de les mans. A Salem, o s’és jutge, o s’és víctima. No hi ha terme mig.
Els acusats no es poden defendre, qualsevol intent d’acusació es considera un atac al tribunal. John Proctor pregunta si algú s’ha qüestionat si les acusacions de les nenes són certes. La pregunta es considera un desacatament.
Però a l’època de Salem, com abans, com ara, també hi ha diferents categories de gent. Abigail / Nausicaa Bonnín ens explica que ser dona ja era una condemna, i ser negra, com l’esclava Tituba, encara més. I tal com diu el Reverend Hale, mentre els condemnats han estat persones que, en certa manera ja estaven condemnades (pidolaires, borratxos…), es pot mantenir una certa pau al poble. Però que, quan els condemnats són els veïns de tota la vida, aquelles persones amb qui s’ha compartit la vida… els judicis poden esdevenir un polvorí. Fins i tot, en qüestions de bruixeria, també hi ha categories. Però el Jutge Danforth nega els indults. El seu prestigi està en joc i concedir indults seria com reconèixer que algunes condemnes anteriors podrien ser errònies i ell no s’equivoca mai. “No s’equivoqui vostè en el seu deure, com jo em vaig equivocar amb el meu”, li diu el Reverend Hale.
La por a allò que és desconegut i que no es veu. Les bruixes no es descobriran soles, però les seves víctimes poden testificar. El dimoni sempre ataca allà on la moral és més rígida, allà on, sense aixecar sospites, podrà fer més mal. Una societat on tothom viu amb desconfiança i por. Hi ha por al que és desconegut, por al que hi ha més enllà del poble, por a la natura salvatge que no es controla, por a no ser prou purità, por a no seguir bé les normes… por i desconfiança. “Hi ha por a la província perquè hi ha un complot per enderrocar Crist!”
El repartiment és de luxe: Lluís Homar, Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnin, Carles Canut, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alamany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria Golla, Yolanda Sey. Tots encaren els seus personatges i, les interrupcions didàctiques, amb molt d’ofici, però ens hi va faltar la brillantor a què estem acostumats.
Tanmateix caldria destacar Borja Espinosa, en el paper de John Proctor, un home que ha de lluitar contra un sistema que no li deixa ni una escletxa; Carme Sansa, Rebeca Nurse, digna i coherent; Carles Martínez, el Reverend Hale, un home capaç d’adonar-se de què algunes “veritats” són molt qüestionables i Míriam Alamany, un personatge sense massa paper però que ens fa veure una dona que sap que ho té tot, que té el poder al seu favor i que pensa fer-lo servir. Carles Canut intepreta a Giles Corey i l’omple de vida, de força, un home que entoma la vida (i la mort) amb convicció i ironia.
La música és un combinat entre sons vibrants i un aire de cant gregorià d’una sola síl·laba que s’allarga i té poques variacions tonals. La il·luminació és un treball excel·lent que aconsegueix que les escenes es vagin il·luminant seguint l’argument. El final, que sembla una fotografia artística en blanc i negre, és espectacular.
Arthur Miller va patir la Caça de Bruixes als anys 50, potser per això el vestuari ens recorda aquells anys cinquanta – molt acurat i molt ben dissenyat, amb detalls molt ben cuidats – i no està ambientat a mitjans de segle XVII. De nou sembla que estiguem en un “curs d’introducció al teatre contemporani” i que ens vulguin recordar que sí, que són Les Bruixes de Salem, però que estem parlant d’Arthur Miller. No fos cas que ens n’oblidéssim….
