Nota: 7.5 sobre 10
Per saber què es cou dalt dels escenaris de Barcelona, cal fer un tast de tots els gèneres: un musical, una comèdia, un clàssic, ball, un monòleg, … fins i tot aquell espectacle que intuïm que no ens resultarà còmode però que creiem que s’ha de veure. Aquest és el cas del teatre de l’absurd.
Aquest tipus d’obres, escrites entre el 1940 i el 1960, tenen una trama que no sembla tenir significat, diàlegs repetits, mancats de seqüència dramàtica, una atmosfera irreal o onírica i sobretot un marcat caràcter existencialista, que qüestiona la manera de ser de la societat i de l’home.
Com diu el programa de mà: “Per aquests autors no té interès representar la realitat tal com la coneixem, ni descriure-la en el seu sentit quotidià, ja que l’angoixa d’un món que ha perdut la seva significació (després de la Segona Guerra Mundial) els aboca a trobar noves formes d’expressió que posin de manifest aquesta deriva i la condició absurda de la vida”.
L’obra “Les cadires” ens planteja quina és la finalitat de l’existència humana
És bàsic tenir present aquesta concepció del teatre per apreciar i entendre millor l’obra que ens ofereix El Teatre Akadèmia, Les cadires, escrita el 1952 per un dels màxims referents del teatre de l’absurd, Eugène Ionesco. L’obra està dirigida per Glòria Balañà i interpretada per Carles Martínez, Míriam Alamany i Martí Atance.
Una parella d’ancians viuen en una torre, sols en una illa. Tots els dies semblen iguals, buits i avorrits, però avui és diferent. Ha arribat el moment de transmetre al món un missatge vital que s’ha preservat durant tota una vida, una gran ofrena a la Humanitat. Avui vindran tots a escoltar-lo, fins i tot l’Emperador.
Els convidats comencen a arribar. Els ancians, nerviosos i emocionats, poc a poc omplen l’escenari de cadires i parlen amablement amb els que van arribant però. .. Què passa aquí? Les cadires són buides. A l’escenari només hi són ells dos, ningú més… o potser sí: la buidor (de l’existència? )
“Les cadires” ens planteja quina és la finalitat de l’existència humana que, en aquest cas, és la transmissió d’un transcendental missatge, objectiu únic i últim de la vida de l’ancià. També parla de la soledat i de incomunicació, de la incapacitat de l’ancià per verbalitzar l’important missatge i com li cal recórrer a una altra persona – l’Orador- perquè ho faci en nom seu. Només se’l veu tranquil quan aquest arriba i delega en ell aquesta feixuga càrrega vital.
Interpretar personatges del teatre de l’absurd és un gran repte perquè, en cap cas, resultaran creïbles i això precisament és el que se sol esperar d’un actor/actriu. Fent un paper del tot inversemblant han d’aconseguir mantenir l’interès del públic i que aquest faci una abstracció -passant per damunt de l’absurditat de la situació que planteja el text – per entendre allò que vol dir l’autor.
Doncs això tan difícil és el que aconsegueixen Carles Martínez i Míriam Alamany. Encara que pensem que els personatges estan una mica “volats”, fan una excel·lent interpretació, sobretot Carles Martínez. Les converses amb els convidats imaginaris són dignes d’escoltar i de veure: ara són amables, ara s’enfaden, ara afalaguen,.. amb una infinitat de registres i matisos diferents. Parlen a l’aire però arriba un moment en què sembla que els convidats hi siguin presents.
Resulta entranyable l’estreta i còmplice relació que uneix el dos ancians. L’admiració d’ella vers el seu marit, a qui s’adreça amb l’afectuós apel·latiu de «ratolinet meu». Com ens repeteix una i una altra vegada: ell podia haver estat » mariscal en cap», » comandant en cap» però que s’ha conformat a ser «mariscal d’allotjament» (és a dir, guardià de la torre), al servei d’una important missió. La incondicional veneració de la dona se’ns fa estranya perquè, per a nosaltres, ell és un ser insignificant i ridícul, fins i tot, grotesc. L’afecte és mutu. Són l’un per l’altre.
Costa d’entrar en una narrativa tan diferent de la que estem acostumats: poc estructurada, repetitiva, conceptualment complexa, lineal, sense actes ni canvis d’escena, basada exclusivament en diàlegs reals i ficticis, etc. És una estranya barreja entre l’absurd i l’humor que es compensen i s’equilibren mútuament. Amb certa dificultat seguim el que passa a escena però l’esperada arribada de l’Orador que ve a donar-nos el missatge ens deixa tan bocabadats que no sabem com reaccionar. Bé, de fet, jo encara no sé què dir perquè em vaig quedar sense paraules (i no vaig ser l’única).
Aquesta és una d’aquelles obres que, fins i tot reconeixent el mèrit i el bon fer dels actors, no ens acaben de fer el pes però que ens sorprenen en positiu. Tot i la dificultat del text i de l’absurda situació que es planteja, la interpretació de Carles Martínez i Míriam Alamany mereix un fort aplaudiment.
En aquest cas, l’únic que puc dir és que us animeu a triar obres diferents de les soleu veure. Potser descobrireu que també podeu gaudir del teatre de l’absurd. Si no ho feu, no ho sabreu mai i potser seria una llàstima.
- Espai: Teatre Akadèmia
- Autor: Eugène Ionesco
- Traducció: Joan Tarrida
- Direcció: Glòria Balañà i Altamira
- Intèrprets: Carles Martínez, Míriam Alamany i Martí Atance
- Coproducció de l’Associació Elecktra, Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya i Benecé Produccions
