[usr 4 img=»03.png»]
La Sala Tinta Roja acull, sovint, teatre en francès. No és teatre professional, però el nivell que s’hi mostra és molt alt. Aquests dies, al seu escenari hi podem veure Les filles aux mains jaunes. Un muntatge íntim i colpidor que ens parla de la guerra des del darrere. Al 1914 esclata una guerra i els homes han d’anar al front. Les dones es queden a casa, primer, i després han d’anar a les fàbriques. Allà hi faran la seva guerra.
“Ça va aller! Il faut vivre!”
Les filles aux mains jaunes, una obra de teatre en francés que ens presenta a quatre dones molt diferents
A través dels ulls de quatre dones molt diferents, Louise, Rose, Jeanne i Julie, veiem la vida a la fàbrica, dura, pesada, rutinària. Les seves converses ens porten ecos del món de fora, d’un món trasbalsat per la guerra. Sobre elles hi plana la por pels seus marits, fills, germans… En escena, les veurem treballar, amb moviments repetitius, avorrits, que no s’acaben mai… La rutina contra el trasbals. La rutina que ha d’engolir-ho tot.
“Tu entres dans le rithme de la Machine et c’est la machine qui entre dans ta tête.”
Sophie Nivez (Jeanne), Heloïse Chettle (Louise), Emmanuelle Gauthier (Rose) i Fabienne Sourisseau (Julie) estan fantàstiques en els seus papers. Sempre amb un punt de tristesa i por en la veu i el posat, sempre amb un punt d’esperança.
Dones que lluiten contra la por de tenir els seus homes al front, contra la port de no poder mantenir la família ara que són soles, contra la por de perdre la feina… i, després de l’arribada de la Louise, amb la ràbia creixent de qui sap que només és un engranatge més en una cadena despietada d’esdeveniments.
“À quoi sert être feministe?”
Louise despertarà en les altres les ganes de lluita. Sense armes, només elles soles, lluitaran contra les injustícies que pateixen. A algunes els costarà més, perquè encara duen una cotilla a la ment que no les deixa moure… a d’altres els costarà menys. Però al final lluitaran juntes. Juntes van acomiadar als homes, juntes treballen a la fàbrica. Juntes lluiten per un món millor.
“Â travail égal, salaire égal!”
Caroline Lemaire ha tret molt de profit del text de Michel Bellier. Li ha donat una gran intimitat i, alhora, li ha donat molta força. Ha sabut donar a cada actriu el paper que més li esqueia.
Un escenari buit, només quatre cadires, fosc. La il·luminació tènue, amb focus molt puntuals en algun monòleg, fa que l’efecte de tancament, reclusió en un espai reduït, sigui molt evident.
Per damunt de tot, el soroll de la fàbrica, que es fica per tot arreu. Omnipresent.
“Le travail qui en nourrit de milliers et en tue à milions”.
El vestuari de Les filles aux mains jaunes és molt correcte i ens fa anar a principis del segle XX per mostrar-nos classes diferents de dones, que acaben juntes en el comiat dels seus homes cap al front, i que acaben unificades sota la bata que fan servir a la fàbrica.
- El millor de l’obra: Les interpretacions i la direcció de Caroline Lemaire.
- El pitjor de l’obra: Alguns canvis d’escena es fan llargs.
