Nota: 7.5 sobre 10
Una empresa fa un ERO. Quatre treballadors de l’empresa es reuneixen en un magatzem per decidir què poden fer per canviar la situació. Però les coses no surten com estava planejat. En Riki, en Sam, en Jon i la Rat fan una assemblea, només ells quatre, perquè creuen que poden fer alguna cosa per canviar l’ERO, per forçar l’empresa a eliminar la llista d’acomiadaments on ells estan inclosos.
Una assemblea democràtica que decideix, democràticament, que cal segrestar el gerent de l’empresa. “El que fem ha de tenir una certa rellevància perquè ens facin cas”, diu la Rat. Un home que, per fer-se proper als seus empleats o per riure-se’n directament, fa servir la seva corbata, amb gravadora incorporada, per enviar missatges encoratjadors i alhora prou despectius perquè quedi clar què en pensa d’ells.
Però, què passa quan els plans no surten com ells havien pensat? Quan les coses es precipiten perquè potser no són els únics que han pensat en el segrest? I si no estan sols? I si hi ha un traïdor en el grup?
L’expedient una obra de teatre al Porta 4
De mica en mica, els ànims d’aquesta obra de teatre es van escalfant, la confiança del principi es torna desconfiança i prevenció. El grup es va desfent de mica en mica, i es va canibalitzant. I apareix un cinquè personatge. Un home de la neteja que ve a fer la seva feina i es troba l’assemblea clandestina. I la tensió esclata com una olla a pressió.
Aquest muntatge de Porta4 és senzill i efectiu. Tots els personatges tenen alguna cosa de nosaltres i ens sentim identificats amb els seus problemes i preocupacions. “I (en un ERO) qui collons guanya?”, diu en Riki, i en Sam li respon “Tu sempre perds”. “Jo no conec ningú que hagi guanyat res treballant més del compte”, diu la Rat. “Els treballadors ja fa anys que hem oblidat la consciència de classe”, es lamenta en Sam. “Els dolents? Qui són els dolents? Són ells els dolents!” diu en Jon.
Un text que té referències contínues a sèries de televisió antigues, i algunes de reposició, que passa de la ira a la calma, que se’n riu de les pel•lícules d’acció i de les comèdies americanes que ens volen vendre com he de fer les coses, fins i tot, els segrestos… un text divertit que posa damunt la taula temes molt actuals: la feina, els acomiadaments, la crisi, les relacions familiars, la lleialtat… la dignitat.
Una escenografia molt senzilla però molt eficaç i clara: un munt de caixes amuntegades, una taula atrotinada, material de desferra per terra… És un magatzem. A més, el dia que hi vàrem anar, plovia a bots i barrals, i el soroll de la pluja es ficava dins l’obra, com un efecte sonor més, que feia que l’escena fós més real encara. El vestuari molt adequat, distingim de seguida qui treballa a oficines, qui té un càrrec, qui treballa a magatzems…
Un repartiment que funciona molt bé: SAM, Lolo Herrero; JON, Arnau Armengol; RAT, Sílvia Molins; RIKI, Edu Gibert; ROMA, Àngel Amazares: i la veu en off de Manel Solàs, interpretant el gerent que parla a través de la seva corbata. Uns personatges que, amb la seva forma de parlar, la seva forma d’actuar deixen molt clar que, malgrat ser tots treballadors de la mateixa empresa, estan situats en llocs diferents i tenen bagatges al darrere que els marquen.
A L’Expedient de Porta4 hi trobem una obra amb un bon ritme, que malgrat tenir una part del final previsible, ens deixa una altra part que ens sorprèn. I quan acabava, pensem “la veritat, no m’ho esperava pas, això”.
L’Expedient és un espectacle de Barcelona que fa pensar quins són els nostres límits. Què faríem nosaltres si ens en donessin l’oportunitat?
