Per Nicolás Larruy
Anar al Palau de la Música sempre és un luxe que es gaudeix des de bon començament. Només per l’arquitectura i el disseny ja val la pena visitar-lo. Si, a més, s’hi va a gaudir d’un bon concert, la vetllada és completa.
L’Orquestra Camera Musicae ens va oferir una primera part amb música d’Eduard Toldrà, Pau Casals i Joaquim Serra. Música descriptiva i molt evocadora que feia venir imatges dels paisatges en què s’inspirava. Gairebé podíem sentir l’olor de la farigola i de la pinassa, i escoltar la remor del mar de fons. I aquestes sensacions encara eren més viscudes perquè, durant totes les interpretacions el públic del Palau de la Música va mantenir un silenci gairebé sepulcral. No es va sentir ni un esternut, ni estossec, ni xiuxiueig, ni cap mòbil. La gent va apagar els seus aparells abans que sortís l’orquestra a escena. I això s’agraeix molt.
La segona part va començar també amb l’Orquestra Camera Musicae, interpretant unes postals de Xavier Montsalvatge, que ens feien venir ecos d’una cançoneta francesa, d’una havanera, i de músics com Gershwin o Stokowski.
Després van sortir Albert Guniovart i Marta Matheu que, acompanyats de l’orquestra, van oferir un repertori de cançons catalanes i van acabar el concert amb unes composicions del propi Albert Guinovart, interpretades de forma brillant per Marta Matheu que, a més de la seva magnífica veu, hi va posar molt de sentiment. Els arranjaments de les cançons estaven molt ben fets. L’orquestra, el piano, i la veu, s’anaven entrellaçant… en alguns moments, semblava que juguessin a perseguir-se.
Un cop acabat el concert, ens van oferir un bis i Marta Matheu, amb Albert Guinovart i l’orquestra Camera Musicae, ens van interpretar de nou “Margarideta”. Van rebre molts aplaudiments i van sortir a saludar sis vegades. S’ho van ben guanyar.
