Valoració: 7 sobre 10
A la web del teatre hi podem trobar aquesta explicació:
“El títol fa referència a un fenomen descobert per Albert Einstein, anomenat quantum entanglement, el qual afirma que existeixen partícules que, tot i estar situades a punts molt distants de l’Univers, poden desenvolupar un comportament paral·lel (és a dir, un estímul aplicat a una d’elles té un efecte en l’altra). Aquest descobriment —observat, però encara inexplicat — és un dels misteris més singulars als que s’enfronta la ciència actual.”
Partícules Paral·leles parla de la necessitat de compartir-nos
Però Partícules Paral·leles no parla només de comportaments paral·lels… parla de la necessitat de trobar algú amb qui compartir-nos una mica. Una necessitat que no coneix edats, estats socials, fronteres… la necessitat de socialitzar-nos, de no viure aïllats, de compartir el nostre temps amb algú…
I per explicar-nos-ho, l’Ivan Andrade ens presenta tres parelles de persones ben diferents: en Nil i la Sara, dos adolescents; en Peter i el seu Company Ideal; el Sr. Nishida i la Sra. Aimi Tanazaki. Tres edats, països diferents, situacions diferents… i en tots tres casos, la necessitat urgent de tenir companyia. Només companyia. Algú amb qui conversar, compartir alegries i preocupacions…
El Sr. Nishida ha llogat els serveis de la Sra. Tanazaki. Una mena de geisha del segle XXI, perquè li faci d’amiga, per sortir a fer un beure, per passejar, per conversar… Tot lligat sota un contracte amb clàusules molt específiques que pauta la relació. En Peter es subscriu a un any de prova d’un nou invent: el Company Ideal. Un assistent personal, robòtic, amb aspecte humà. Un androide que es presenta a la vida de Peter per ajudar-lo a socialitzar.
La Sara connecta amb en Nil a través de missatges al mòbil. En Nil no la coneix. Ella no el coneix. No saben quin és el seu nom, ni l’aspecte… no saben qui hi ha realment rere qui respon els missatges, qui dona conversa… però necessiten tenir algú amb qui compartir les seves inquietuds.
“- Ha passat el temps. – Em pregunto què més ha passat.”
Pagar per tenir companyia?
Això ja ho havia avançat Miguel Mihura a Maribel y la extraña familia: “A veinticinco pesetas la media hora… Pero te da mejor resultado que las visitas de verdad, que no hay quien las aguante y que en seguida te dicen que les duele una cosa o la otra… Éstos vienen, se quedan callados, y durante media hora puedes contarles todos tus problemas, sin que ellos se permitan contarte los suyos, que no te importan un pimiento…”
“Jo he pagat un servei.”
“Nosaltres estem obligades a continuar la situació tant de temps com el client ho vulgui.”
Un text que barreja conceptes que ja hem vist en històries de ciència ficció, en Asimov, en pel·lícules plenes d’imaginació (Un Puente hacia Terabithia, Narnia…), en teatre (La veu humana)… i, malgrat que algunes referències ens salten als ulls directament, el text és viu i renova allò que coneixem i que teníem assumit fins ara.
“Ho saben tot de tu. Fa molta por.”
“No puc ajudar-te si no et conec primer.”
En Peter ha de decidir si accepta que el seu robot ho controli tot, perquè sembla que ell no és capaç de fer-ho. El Sr. Nishida ha de decidir què fa amb la relació que té amb la Sra. Aimi. En Nil ha de decidir si vol sortir de l’armari digital i anar a la vida real. Tots tres han d’assumir que són maldestres amb ells mateixos i que necessiten ajuda. Cadascú la busca com pot.
Tres històries que avancen de forma paral·lela, intercalant les escenes entre les unes i les altres. De manera que totes convergeixen al mateix temps cap a un punt de no retorn.
Repartiment irregular
El repartiment està format per Xavi Álvarez (Peter), Nil Coral (Company Ideal), Jaume Llagostera (Nil), Joana Castellano (Sara), Rita Ora (Sra. Aimi Tanazaki), Andy Fukyutome (Sr. Nishida). Per augmentar la sensació de llocs diferents i molt separats, la Sra. Tanazaki i el Sr. Nishida parlen en japonès, amb una pantalla amb subtítols al darrere.
En canvi, en Peter, que podria ser de qualsevol país angloparlant, és u personatge que parla en català… potser per no fer feixuc el seguiment de l’obra. Els missatges que s’envien els dos adolescents estan escrits de forma que són molt entenedors però segueixen la manera críptica amb què s’escriuen. Un repartiment irregular del que cal destacar en Nil Coral, un Company Ideal molt convincent, i la Rita Ora, que crea un personatge ple de matisos.
La il·luminació del muntatge va resseguint els tres ambients que hi ha a escena. Ambients que semblen adscrits a cadascuna de les parelles però que poden fondre’s en el temps i en l’espai.
“… i ni tan sols ens hem vist mai!”
Partícules Paral·leles a Dau al Sec, és un muntatge que ens farà venir al cap molts records de coses que hem vist i que hem viscut. Com si cada record fos una campaneta i acabéssim tenint un concert de dins del cap perquè el que veurem és nou però ens semblarà que ja ho coneixem.
Partícules Paral·leles té la virtut de mostrar-nos d’una forma nova allò que ja coneixem: com ens relacionem amb els altres. Que sembla que ningú no ens hagi d’ensenyar res… i al final potser tots acabaríem amb un Company Ideal.
“El món és ple de persones.”
