Posespaña és el muntatge que ha presentat al Teatre Eòlia una companyia molt jove, La Casa de Asterión. En trajectòria i també en l’edat dels seus components.
I què és Posespaña? Doncs és difícil de definir, perquè hi ha molts fils argumentals que s’enreden els uns amb els altres i costa seguir el missatge… o els missatges.
Posespaña, una obra que es presenta al Teatre Eòlia
A partir d’una trobada entre quatre actors que van participar en l’emissió de ràdio de La Guerra dels Móns, d’Orson Welles, comença un seguit d’escenes, emmarcades en quadres. Tal com es feia en el teatre castellà dels segles XVI, XVII, XVIII… i són quadros que fan referència als Caprichos de Goya.
Perquè en aquest muntatge hi trobareu a Goya, Orson Welles, Angelica Liddell, la legión espanyola, Millán Astray, el poder, la submissió, la religió, la prostitució, tortura, redempció, la hipocresia… tot barrejat.
El que fa La Casa de Asterion és presentar escenes que semblen inconnexes i que volen impactar al públic.
El ritme és frenètic i no dona temps per acabar de pair una escena que ja en comença una altra. Júlia Barragán, Alexandre Fons, Albert Miró i Júlia Morella van entrant i sortint del darrere, canviant de rol, per explicar-nos les diferents històries. I hi posen moltes ganes, molta energia, i molt convenciment.
Però el muntatge no acaba de funcionar perquè hi ha tants missatges que es llancen des de l’escenari que tot acaba sent molt confús.
El muntatge barreja escenes de caire més clàssic amb escenes de teatre contemporani, underground, cabaret… Hi ha molt material, molt bo, però cal fer-hi una bona esporgada per triar què es vol dir, realment… i eliminar allò que distreu.
El disseny d’il·luminació està ben fet i s’adequa a cada escena. Les escenes amb llum vermella, com si fóssim en un prostíbul, impacten visualment. El vestuari és confús. I l’abús de la nuesa en el muntatge no aporta res. En alguns moments semblava més una pel·lícula de “destape” dels anys 70, on tothom es despullava “per exigències del guió” sense que hi hagués cap més raó. I això ja ho tenim superat.
La Casa de Asterion és una companyia amb idees molt potents, només li cal fer un treball intens per definir bé el que vol explicar, i fer que arribi bé a l’espectador.
Posespaña és muntatge que aporta moltes idees, que té moments esplèndids com la introducció, on la cançó de la Legión Española sembla una cançó de bressol… això sí que és un cop fort!
Posespaña, de la Casa de Asterion, és un muntatge que ofereix molt, massa… un muntatge que necessita una mica d’esporgada per poder explicar bé el que ens volen explicar. El missatge hi és, però entre tants missatges, es perd.
