Nota: 7.5 sobre 10
La Shirley Valentine ha tornat a Barcelona. Aquella dona que viu una vida rutinària, que s’està amb el seu marit perquè l’estima… i per costum… que ha perdut gairebé totes les amigues, que viu tancada a casa, que es relaciona amb alguns veïns, però no massa… que té els fills que se li han fet grans i han marxat de casa… una dona, com tantes altres, que es troba que s’ha fet gran i que tots els somnis que tenia de joveneta s’han esfumat, que la vida li ha passat per damunt i s’ho ha endut tot. I quan tot sembla perdut, un viatge a Grècia li obre les portes a retrobar-se.
Quan la canalla siguin grans te n’aniràs. Sí? I on vols anar?
Miquel Gorriz dirigeix Shirley Valentine al Teatre Goya
El monòleg de Willy Russell ha tornat sota la direcció de Miquel Gorriz. A escena, la Mercè Arànega, que recrea una Shirley aclaparada al principi, abatuda, sense esma de tirar endavant, que fa les coses perquè s’han de fer i que recorda aquells anys en què va ser capaç, ni que fos una miqueta, de rebel·lar-se contra el món. Una dona que se n’adona de què les coses han de canviar, perquè si ella canvia, tot canviarà, i tot serà millor. Cal un revulsiu. Una dona que va pel món mig encongida, que sembla que es vulgui amagar i fer-se petita.
Si per aquelles coses, tu no tornessis a casa, què passaria?
I després, a Grècia, la transformació. Shirley Valentine – Mercè Arànega es fa gran en escena, es fa alta, ja no s’amaga de res, li surt l’energia a doll des de dins. La transformació és evident. La interpretació de la Mercè Arànega la fa possible.
M’havia enamorat de la vida.
Shirley Valentine intepretada per una gran Mercè Arànega
Mercè Arànega ens mostra les dues cares de Shirley Valentine. La dona vençuda per la vida i la dona que s’ha vençut a ella mateixa i ha aconseguit retrobar el seu jo rebel, autèntic. La seva llum.
Un escenari que sembla molt senzill, però que amaga més d’una sorpresa, que passa de ser una cuina a una platja de Grècia. Una cuina com tantes d’altres i una platja meravellosa. El contrast està servit. El vestuari de Shirley també ens mostra els canvis i la transformació. El vestuari i la caracterització.
Mercè Arànega ens agrada molt com a Shirley Valentine. Sota la direcció de Miquel Górriz ens mostra els matisos de les dues facetes d’aquesta dona. Potser és més lluït el primer acte, a Anglaterra, on Mercè Arànega crea una Shirley acovardida, amb moments de lucidesa. Els altres personatges apareixen quan ella ens els anomena… i aquí és l’únic moment on trobem a faltar l’Amparo Moreno o, fins i tot, la Pauline Collins, que hi posaven més mala llet i més murrieria.
Una traducció que caldria revisar
Pel que fa al text, caldria revisar la traducció. Avui dia, i per molt que es vulgui donar la impressió d’un text “col·loquial”, paraules com “fondo” (en lloc de “fons”), «maca» (“bonica”), “cadera” (“maluc”), “cinqüentona” (“d’uns cincuanta”)… o fins i tot “acera” (“voravia”), fan mal a les orelles. S’entendrien els barbarismes si el text fos una barreja de català, castellà i catanyol. Però el text és en català. La traducció hauria de ser molt més acurada.
Molts, quan ens arriba l’hora, fa temps que ens hem mort.
Shirley Valentine, al Teatre Goya, és un bon treball que cal veure. El monòleg és més actual del que algú es podria imaginar i més d’una persona s’hi veurà identificada.
La música, dels anys 80, ens transporta directament al món de la Shirley, com si viatgéssim en el temps sense moure’ns de la butaca.
L’únic idil·li de vacances que he tingut ha estat amb mi mateixa, i cada dia m’agrado més.
Com a traductor d’aquest text, conjuntament amb Ferran Toutain, m’he sentit lògicament interpel·lat per aquesta crítica.
Si el crític considera que la traducció podria ser més acurada i que caldria revisar-la, té tot el dret del món a considerar-ho. Només faltaria. No hi ha cap traducció que no pugui ser més acurada.
El que, en canvi, resta autoritat a la seva crítica són alguns dels exemples que posa de coses que li han fet mal a les orelles: «fondo» és un adjectiu, perfectament correcte segons la normativa oficial; «fons» és un substantiu, i, en el context en què vam fer servir «fondo», «fons» hauria estat totalment fora de lloc (per exemple: «aquest pou és molt fons» és una frase totalment incorrecta). Pel que fa a «maca», és un adjectiu que figura amb totes les lletres a qualsevol diccionari normatiu de la llengua catalana. No hi sé veure el problema.
Gràcies.
Joan Sellent
Les objeccions que fa el crític a la traducció són fàcilment desautoritzables tenint en compte que, dels exemples que tria de coses que li fan mal a les orelles, n’hi ha la meitat que són perfectament correctes i acceptades per la normativa oficial del català: l’adjectiu «fondo», que el crític diu que caldria per «fons», que és un substantiu; en el context en què vam fer servir «fondo», haver dit «fons» hauria estat tan absurd com dir, posem per cas, «aquest pou és molt fons». Pel que fa a «maco/a», figura amb totes les lletres a tots els diccionaris normatius de la llengua catalana, igual que l’adjectiu «fondo/a».
Gràcies.