[usr 5 img=»03.png»]
The Tempest Project és un treball de Peter Brook amb els actors, sobre el text de la Tempesta de Shakespeare.
I el que veiem damunt de l’escenari és un muntatge on es dóna prioritat a la paraula. La paraula nua. Sense crits, sense drames, sense esgarips… la paraula i prou. Els actors interpreten els seus personatges sense escarafalls, d’una forma molt minimalista… i el que fan és augmentar la força de la paraula.
The Tempest Project, de Peter Brook, es basa en La Tempesta de Shakespeare
En un escenari sense gairebé elements de decoració, els actors es mouen amb moviments continguts, no hi ha presses ni moviments bruscos… no cal. Tampoc no cal un gran vestuari que distregui… però hi ha un gran treball en el disseny de vestuari, molt pensat, molt acurat.
El que cal és escoltar bé el que diuen. I el que diuen, ho diuen molt bé.
En aquest muntatge, els personatges s’ha reduït al mínim Sylvain Levitte, (Ferran i Caliban), Paula Luna (Miranda), Fabio Maniglio i Luca Maniglio (Trinculo i Stephano), Marilù Marini (Ariel) i Ery Nzaramba (Pròspero, Duc de Milà)… la reducció és tan dràstica que Sylvain Levitte fa dos personatges, que mai no coincideixen en escena.
Peter Brook i Marie-Hélène Estiennev dirigeixen aquest muntatge obert, on tot queda a la vista, els actors asseguts a banda i banda… La màgia de Pròsper és poderosa, però aquí no ens amaga res.
Un bon disseny d’il·luminació fa que el dia i la nit, la tempesta i la calma, es succeeixin i gairebé ni ens n’adonem, perquè és tot molt orgànic, tot integrat. L’escenari, els actors, la llum, la música (d’Harué Momoyama, un gran encert!)… tot està lligat de manera que flueix sense sobresalts.
The Tempest Project és un muntatge que, gràcies a Peter Brook i Marie-Hélène Estiennev, ens fa gaudir de la paraula, del text, de la musicalitat de la veu humana.
- El millor de l’obra: tot. S’assaboreix tot, des del primer moment fins que s’acaba… i ens sap greu que acabi!!!
- El pitjor: que estarà pocs dies a Barcelona.
