Crítica: Hi ha algú – Sala Ars

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

Hi ha algú? a la Sala Ars ens transporta cap al començament dels xats per internet, aquelles sales on la gent s’hi agrupava per inquietuds o objectius, i on es podia trobar algú amb qui parlar en privat. En aquest cas, un noi i una noia xategen en privat… tenen química, connecten, semblen dues ànimes bessones… però hi ha trampa… i quan la mentida surt, el miratge es trenca.

“És que no et conec.”

Un muntatge escrit i dirigit per Marc Egea que ens presenta una noia que o  és una bellíssima persona o és una bleda… capaç de perdonar que un noi que no respecta les seves decisions. I perdonar-lo dos cops.

Hi ha algú?, una obra que es pot veure a la Sala Ars

Perquè en aquesta història, és ell qui menteix, i ella li diu que no el vol veure més. I és ell qui trenca aquesta petició. Un “no” repetit dues vegades. Dues vegades que ell se’l salta. Als 2000 això no era tan visible i no tenia tanta importància. Ara en diríem assetjament.

“Estic farta dels tios.”

La primera part de la història, amb el xat, està molt ben muntada, ens crea interès i volem saber-ne més. La segona part de la història perd ritme. Els dos actors, quan interactuen, no són creïbles i se’ls veus insegurs en escena. No acaben de trobar el seu lloc. En canvi, a la primera part, estan molt bé.

La direcció de Marc Egea sap donar molta vida al xat de la primera part. Sense que hi hagi cap pantalla, el veiem. Andrea Márques i Marc Arias estan molt bé en el seu paper de dues persones allunyades en l’espai, que xategen, i que se senten tan a prop. Però aquesta manera de fer es perd en el segon acte.

“Vaig confiar en aquella noia!”

Hi ha algú? a la Sala Ars és una obra que ens mostra com han canviat les coses en uns anys. Un text que mostra que internet continua sent un lloc on les mentides passen per veritats, on qualsevol pot fer qualsevol paper, on no ens en podem refiar de qui hi ha rere un nick… perquè no sabem qui  hi ha. Això era així als anys 2000 i ho continua sent.

“No saps el mal que em vas fer.”


  • El millor de tot: El primer acte. Ben muntat, ben travat.
  • El pitjor de tot: Els dos actors interactuant entre ells al segon acte.

 

Nicolas Larruy

El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.